Que ningú no jugui amb La Marató

DURANT SETMANES M’HE FET FARTS DE SENTIR l’enganxosa, colpidora i lacrimògena sintonia de La Marató especial que TV3 retransmetrà aquest diumenge per “combatre la pobresa”, diuen. L’espot ens presenta quatre cadires i cinc persones que busquen un lloc en aquesta societat en crisi. Un joc pervers, el de les cadires, on només el més ràpid, estut o –per què no– malèvol aconsegueix enfilar-se fins al darrer esglaó mentre els mediocres s’afebleixen i els febles queden sepultats sota una capa d’oblit. Però aquesta marató, segons l’anunci, ens diu que això no ha de ser sempre així, que de quatre cadires podem fer-ne un banc perquè hi seguin tots. Una idea lògica, un gest solidari, que no deixa de regir-se pels criteri publicitaris de tocar la fibra i esperonar l’altruïsme d’un dia, momentani i fugicer. I si no, què me’n dius d’aquest espot que vol ser l’altra cara de la moneda? Pensaments contradictoris es creuen pel meu cap cada dos per tres i, d’alguna manera, miro d’imposar els raonamens positius. M’explico.

Qui té rellotge no té temps!

HAY UN PROVERBIO AFRICANO que dice: “Ustedes los europeos tienen los relojes y nosotros el tiempo“. Los dos grandes inventos que hizo el hombre son el miedo y el tiempo, dos cosas que cuando naces no tienes.

És un fragment d’una entrevista a Andy Stalman, publicada a El País. El periodista argentí i expert en “branding” parla de més qüestions a banda d’aquesta referència que no deixa de ser anecdòtica. Reflexiona sobre la comunicació, les emocions, l’impacte de les xarxes socials i el màrqueting, però jo em vaig quedar amb l’anècdota i ràpidament vaig fer-ne un tuit amb el respectiu enllaç a l’entrevista.

Que ningú no dormi!

A VEGADES LA FEINA PASSA MILLOR AMB MÚSICA. Per això, aquest matí, algú ha suggerit de posar-ne, i jo –reconec que amb sornegueria– he preguntat: “Una música inspiradora?”. Davant l’assentiment, he tret el telèfon mòbil i he sel·leccionat una de les àries més lloades de l’òpera i també una de les que més s’han popularitzat. No havia cantat encara el tenor que s’ha iniciat aquest diàleg a quatre bandes:

Comunicats, sí; però de quina manera!

COMUNICAR-NOS AVUI HAURIA DE SER més fàcil que mai. De fet, és la concepció que tenim en estar hiperconnectats mitjançant plataformes socials i telèfons intel·ligents gairebé les 24 hores del dia. Però es tracta d’una comunicació efectiva? Algú s’atura a preguntar-se tant per la qualitat de la informació que genera com la que rep a través dels diversos canals?

Clàssica en hores baixes / Cant a la música

ENTRE LES MOLTES COSES QUE AGRAEIXO ALS PARES, una és l’estima per la música clàssica. De petit, m’expliquen, ja sonaven els discos de vinil al menjador de casa. De les primeres obres que recordo, hi ha les simfonies de Beethoven (de la primera a la novena); la Simfonia del Nou Món de Dvořák; la Suite del Trencanous, La Bella dorment i El Llac dels signes, de Tchaikovsky; la Tocata i Fuga en Re menor, de Bach, i el Danuvi blau de Strauss. Amb el temps s’hi han afegit altres compositors i altres gèneres. Que us penseu, que a casa no sonaven Beatles, Rollings, The Mamas & The Papas, la cançó protesta i cantautors italians i francesos? Però parlàvem de la clàssica, pobra, que per com la vaig veient, passa unes hores molt baixes. Si no em creieu, aneu al Palau de la Música, a l’Auditori o a qualsevol sala de concerts d’aquest país i digueu-me si hi observeu relleu generacional.

No m’agrada el “m’agrada”

FACEBOOK L’HA POPULARITZAT i ara no ens el treiem de sobre. Em refereixo al botó “m’agrada” (“I like”, en la versió anglesa) que figura sota les entrades de la plataforma social i que s’ha estès en altres entorns en forma de “més 1” (Google Plus), d’estrella (WordPress), de mà amb el polze aixecat (YouTube) o de cor (Pinterest, Instagram o Vimeo). Hi fem “clic” gairebé sense pensar-ho, per inèrcia, així que un contingut ens sorprèn, ens fa somriure o pensem que és bo. Diem que ens agrada però no per què, com apunta The Blog of Life, en detriment de la comunicació. Qui no ha observat la minva dels comentaris d’un temps ençà? Però per què triomfa el “m’agrada” que genera 50 milions d’enllaços cada dia?

Els joves valents d’un Sant Jordi anticipat

UN MURAL ATAPEÏT DE DIBUIXOS, manualitats i collages evidencia que som a l’Àrea Materno-Infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Acompanyat de la il·lustradora Rosa Maria Curto i les escriptores Maria Carme Roca i Gemma Lienas, pugem fins al darrer pis. A l’aula hospitalària, coneixem les mestres del centre (la Gladys, la Carme, la Montse i l’Anna), ens dividim en dos grups i ens repartim els llibres. Amb la Maria Carme, visitem la planta d’oncologia, les cambres, la UCI i alguna sala a mig camí.Res fa pensar que darrere el somriure de la C. hi ha dues operacions de pulmons per una fibrosi quística que no la deixa cantar com voldria, però tot i així canta, ens explica. L’A., d’uns 5 anys, condueix un cotxe de pedals, passadís amunt, passadís avall, i també rep el seu llibre d’aquest Sant Jordi als hospitals que organitza el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil per quart any consecutiu.

Iaia / Grandma

ALS SEUS 80 ANYS I ESCAIG, no perd les ganes ni la força de tirar la casa i els fills endavant. La casa és gran i els fills també, però ella continua sent la mateixa de sempre, mare i àvia, i dona de la terra. Empeny els anys amb un humor i un estoïcisme que molts ja voldrien. Matinera de mena, anima els primers raigs de sol amb alguna sintonia radiofònica –si és una sarsuela o un bolero, millor– mentre s’entafora a la cuina per empescar-se un nou regal culinari. En aquesta partida no hi ha mitja part, no, la seva generació no coneix pausa ni laments! Aprofita el parèntesi –el xup-xup de l’olla– per omplir el carro de la compra i pujar un cabàs de roba bruta al terrat i baixar la bugada neta per plegar i desar. Es diu iaia i està feta d’una pasta tan especial i secreta com la de les seves mones. Ja no se’n troben!

Tempus fugit

QUÈ ÉS EL TEMPS, sinó la mesura del canvi i el moviment de les coses. Una percepció personal –a vegades estanca, d’altres fugicera– que l’home s’ha entestat a regular amb calendaris diversos i ha encotillat entre dues agulles que avancen però no reculen. I així, imparable, ens fas creure –ens fem creure!– que marques el ritme de les nostres vides, com si no hi hagués altra opció que deixar-te passar. Aprofitar-te o perdre’t, però mai vèncer-te. Temps, que et creus cavall guanyador; que t’estires i arronses com una ombra en el decurs del dia; que t’esmunys, punyeter, com la fina sorra de platja entre els dits, i que ens sobreviuràs a tots. Aleshores, quan ningú ja no pugui mesurar-te, tu, també hauràs mort.