El xaic que robava faves per tenir nom

–AIXÒ NO ÉS EL QUE SEMBLA –va justificar-se el nen mentre tot el gavadal de faves que guardava al plec de la samarreta queia a terra–. Veurà, senyor, jo és que tinc dues predileccions i vaig pensar que una em duria a l’altra. No, no, no m’esbatussi, sisplau, deixi que m’expliqui. Miri, totes dues les tinc al cap des que tinc ús de raó. La primera és literària, vull dir que és un llibre, una història, un conte. El sap aquell de la favera màgica? La del pagès pobre, pobre, que un bon dia planta una fava i creix amunt, amunt, fins al reialme d’un ogre ric? Doncs, aquesta és la primera predilecció. La segona… Bé, abans haurà d’apagar la lot. Que no, que no m’escaparé! Redimonis, com vol que ho faci si em té el coll de la camisola ben aferrat. Així, gràcies. Ara, miri aquí dalt. Les veu com brillen? Les estrelles són la meva segona predilecció. Són tan fortes totes dues que vaig creure que la primera em podia portar a la segona. Si algú havia escrit un llibre d’unes faves màgiques, per què no podia ser veritat? Pensava plantar totes aquestes faves. Són les més verdes i brillants que he trobat. Les he triades una a una, sap, i potser alguna tingui la màgia d’engendrar una favera que creixi sense aturar-se i em porti fins aquella estrella, la del pare i la mare, en pau descansin. Els haig de preguntar quin és el meu nom, el primer, no el d’ara, el que ells van triar per a mi.

Retallada nocturna: 9 microcontes al voltant d’una hora

EL RELLOTGE, UNA HORA MÉS, i nosaltres, una menys. Cada primavera la mateixa cançó! Com la Randy Newman que alerta d’aquesta One more hour, una tonada menys animosa del que podríem esperar. I, per a imprecisos, el blues d’Ane Brun que reclama One more time (“una mica més de temps”), igual que ho fan Chante Moore i Kenny G. amb una enscucrada melodia o Daft Punk, a més revolucions. Una hora haurà passat en només en segon, el temps que s’esmuny com sorra entre els dits, és el Time after time (“el temps després del temps”), el de Chet Baker o el que va popularitzar Cindy Lauper o la delicada versió que en va fer Eva Cassidy (quina veu!). També podem parlar d’hores amb Philip Glass com a teló de fons i el fregadís de les cordes i el piano en crescendo, i és que, en definitiva, el temps, més de pressa o més lentament, sempre acaba passant (As time goes by). Torna-la a tocar, Louis Armstrong!

El magma

EN SORTIR DE CA LA RENTA CAPS amb més cap que cabell –que les melenes facin la cara petita només és un efecte òptic–, vaig creuar-me amb en Guimaret que feia una somriure d’orella a orella.

–Està clar que les coses et van bé! –vaig espetar mentre encaixàvem les mans.
–Bon dia, Romari! Què t’ho fa pensar?
–La cara et delata positivament, i aquest vestit que ens portes, i les sabates tant lluents!
–Arrenco la setmana amb bon peu, després d’estar-me’n una tancat en una masia amb deu desconeguts en plena muntanya. “El magma”, en diuen. Fa anys que en sentia parlar, d’aquesta teràpia de xoc col·lectiva, però mai no m’havia animat a llençar-m’hi. Deu ser per les connotacions que la paraula comporta, saps què vull dir, el magma és una substància incerta, llunyana i que, les vegades que emergeix, crema. Però, al final, entre que un amic d’un amic ho havia provat i ens van enderrocar la casa de Gran Canària per la refotuda llei de costes, una situació que em va encendre de valent…

El cactus

EL MATEIX DIA QUE VA APARÈIXER, van entaforar-lo en un dels racons més modestos del departament. Algú havia comentat durant la sobretaula que “els cactus neutralitzen les radiacions” i, com que aquella sala era plena de màquines dispensadores i microones, no van dubtar a deixar la planta damunt la nevera. El cactus i el test que calçava eren tan diminuts que ràpidament van caure en l’oblit. La falta d’aigua no era el que més amoïnava aquell peu punxegut, que per alguna cosa era un cactus; el que de veres el preocupava era perdre la connexió amb el món i no saber que hi passava, perquè des d’allà, a penes albirava res.

Cromos urbans

DAVANT D’ACOLORITS TRENCADISSOS, una dona que du un gosset amb jaqueta de ganxet es creua amb un invident que té més pressa que el Barça per remuntar a la Lliga. Més amunt, al barri dels Canons, una jove no tant jove crida una vegada i una altra la tercera gossa de la comitiva –Duna!, es diu– i així trenca la pau que, sens dubte, fou l’anhel dels qui ocuparen l’espai encara no fa un segle. Anhelat silenci, aleshores afusellat a bombes, ara perpetrat per continus esgarips i lladrucs. Des d’aquest turó, la ciutat sembla un conjunt de cromos amuntegats: la carena inconfusible del Tibidabo, la Sagrada Família sempre a mig fer, Monjuïc, distingides torres urbanes de mar a muntanya i de Besòs a Llobregat. Una àvia admira com n’és de gran el Carmel –no t’enganyen els ulls, ni una barraca queda!– i situa l’hospital de la Vall d’Hebron més enllà. Ara, tanca els ulls. Duna!

Deixar-se fluir

NO RECORDO HAVER ESTAT abans a l’Illa de Gösnether. Et ben juro que ho recordaria. Si veiessis com n’és de blanca, la sorra, i com n’és de frondós, el bosc que ens envolta. M’estic uns dies a ca l’Ics, sempre feliç de veure’m i d’acollir-me sota el seu sostre.

Bones festes!

Flas!

AIXÍ QUE LA PATENT del Gordonel va vèncer, la competència va començar a fabricar-ne el genèric i les vendes de la marca comercial van experimentar una caiguda imparable. Com ja havien fet en altres ocasions, el directius de Labocorp van treure’s una variant de la màniga: el Gordonel Flas.

Qüestions de parla

–BONA TARDA!
–No senyor.
–Perdoni?
–Que no és “bona tarda”. És “bon dia” el que s’ha de dir, perquè el dia dura fins a la nit i nosaltres tampoc no diem “bon matí”. En aquest cas, sí que hauríem de dir “bona tarda” i “bon vespre”.
–Però, en canvi, sí que en anglès es diu “good morning”, que és “bon matí”, i en francès, “bon soir” que és “bona tarda”.
–No. “Bon soir” vol dir “bon vespre”, que tampoc no es diu.