Vint anys de dol musical

RERE LA FAÇANA d’estil art decó dels Washington Heights, hi bategava un Harlem de cinema negre: xeringues a terra i parets escrostonades. Les escales d’incendis projectaven l’ombra d’una tarda d’estiu, mentre les aturades metàl·liques de l’engranatge dels ascensors conferien l’ambientació sonora d’una escena sòrdida. Paradoxalment, al tercer pis, la porta F era oberta de bat a bat, sense por que s’hi escolés qui no devia. Convidava a descobrir un univers de jazz i gospel intimista entre amics. Va ser fa quatre anys, a ca la Marjorie Eliot (555 Edgecombe Avenue amb el 160th St), i avui l’escriptora Elvira Lindo m’hi transporta de nou a través de la vivència que relata a ‘El País’. Perquè aquest any en fa vint que la pianista afroamericana va decidir omplir de notes el dol per un fill.

Souvenirs de casa

Ni barrets de mexicà, ni sevillanes, ni toros o toreros, ni samarretes del Barça o del Madrid, ni tant sols les abominables figuretes de Lladró que ofereixen les botigues de souvenirs de la Rambla de Barcelona. A Besalú, les botigues d’artesans venen espases, escuts, arcs i ballestes de fusta, putxinel·lis i tota mena de joguines artesanes per als infants, molta ceràmica, catifes, objectes de pell… en definitiva, autèntics productes de la terra que representen la realitat cultural del país.

Besalú i el pont del temps

SITUA’T A LES PORTES DE BESALÚ, just a l’inici del pont, i tanca els ulls. Impregna’t de les aromes de la terra, de l’escalfor de la pedra, del so de la vila. Quan tornis a obrir els ulls, gaudiràs d’un autèntic paisatge medieval que els anys a penes han malmès. Com un autèntic cavaller, trobador o damisel·la, travessa el riu Fluvià per aquest pont del temps. El poble transpira història i llegendes a cada pam.

Banyoles, temporada de bany

ELS BANYISTES NO SEMPRE RECORREN A LA PLATJA. Hi ha qui opta per la piscina, els rius o els embassaments. Banyoles ofereix el magnífic estany, d’aigües encalmades a una temperatura agradable (els meus peus així ho certifiquen). La zona destinada a tal ús no és gaire gran, de manera que de seguida s’omple. Qui prefereixi gaudir de les vistes fora de l’aigua, pot optar per degustar els deliciosos embotits de la contrada a la terrassa de La Carpa.

No tornis sense…

“Al costat de la pastisseria, a Bleecker amb Perry Street, trobaràs la botiga de Marc Jacobs. Entra-hi i comprat alguna cosa, per Déu! El que sigui. Una samarreta. La més tirada que trobis, que segur que n’hi ha de barates. No pots marxar de Nova York sense res de Marc Jacobs“,  van aconsellar-lo efusivament, quan ni tan sols sabia qui era aquest tal Jacobs. Es veu que era (és) un dissenyador “arxiconegut” dins del món de la moda, un món que a ell li relliscava força. Així que, quan va passar per davant de l’aparador va fer-ne broma i pantomima. Després, va cruspir-se mitja capsa d’empalagosos i repintats cupcakes de Magnolia Bakery i va comprar-se una samarreta de record del metro de Manhattan en una botiga de xinesos.

La gran poma i el pont canviat

HI HA LA GOLDEN, la Honeycrisp, la Fuji, la Ginger Gold… Totes suggeridores, totes delicioses, però només n’hi ha una que, per més que la mosseguis, no te l’acabes mai. L’anomenen Big Apple, però als mapes apareix sota el nom de Nova York. Fet el primer tast dos anys abans que rebés la pitjor estocada de la seva història, calia clavar-li una nova queixalada i degustar-la amb més calma.

Milongues a mitjanit

QUI TREPITJA BUENOS AIRES PER PRIMER COP, no hauria d’abandonar-la sense haver viscut l’aire nocturn de les milongues i el tango més popular. No es troba a simple vista ni anunciat en prospectes turístics, sinó en locals mig amagats, rere portes velles i cartells més o menys artesanals, com el Buenos Aires Club, del carrer del Perú, 571.

Iguazú, el punt final

IGUAZÚ I LES SEVES CASCADES havien de ser al final del trajecte, la cirereta del pastís, la traca final. Com passa amb altres paratges vistos a l’Argentina, no hi ha paraules suficients per descriure tal bellesa, que cronifica definitivament la meva stendhalitis.

Tast tropical

ENMIG DE TANT FRED, NEU, GLAÇ I VENT AFILAT, el pas de dos dies pel tròpic serà només un tast, la cirereta del pastís, un canvi brusc i alhora una forma d’aclimatar-nos a la temperatura barcelonina. A punt de canviar l’hivern per l’estiu, sense el lapse intermig de la primavera, deixem un cop més Buenos Aires. Queda enrere un seguit de paisatges inoblidables, persones estimables i d’altres més o menys sobreres, però el món és divers, és el que hi ha, acostumem-nos-hi!