ALS SEUS 80 ANYS I ESCAIG, no perd les ganes ni la força de tirar la casa i els fills endavant. La casa és gran i els fills també, però ella continua sent la mateixa de sempre, mare i àvia, i dona de la terra. Empeny els anys amb un humor i un estoïcisme que molts ja voldrien. Matinera de mena, anima els primers raigs de sol amb alguna sintonia radiofònica –si és una sarsuela o un bolero, millor– mentre s’entafora a la cuina per empescar-se un nou regal culinari. En aquesta partida no hi ha mitja part, no, la seva generació no coneix pausa ni laments! Aprofita el parèntesi –el xup-xup de l’olla– per omplir el carro de la compra i pujar un cabàs de roba bruta al terrat i baixar la bugada neta per plegar i desar. Es diu iaia i està feta d’una pasta tan especial i secreta com la de les seves mones. Ja no se’n troben!
Tempus fugit
QUÈ ÉS EL TEMPS, sinó la mesura del canvi i el moviment de les coses. Una percepció personal –a vegades estanca, d’altres fugicera– que l’home s’ha entestat a regular amb calendaris diversos i ha encotillat entre dues agulles que avancen però no reculen. I així, imparable, ens fas creure –ens fem creure!– que marques el ritme de les nostres vides, com si no hi hagués altra opció que deixar-te passar. Aprofitar-te o perdre’t, però mai vèncer-te. Temps, que et creus cavall guanyador; que t’estires i arronses com una ombra en el decurs del dia; que t’esmunys, punyeter, com la fina sorra de platja entre els dits, i que ens sobreviuràs a tots. Aleshores, quan ningú ja no pugui mesurar-te, tu, també hauràs mort.
Un nou conte el Dia de la Literatura Infantil!
EL 2 D’ABRIL LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL està de festa; celebra el seu Dia Internacional i resulta que coincideix amb l’aniversari del naixement d’un dels contistes per excelència, Hans Christian Andersen. No volia estar-me de mencionar-ho i recordar que el propòsit d’un dia com el d’avui no ha de ser necessàriament mercantilista sinó més profund: el missatge que els nens de la família Kandel descobreixen en recórrer mig món. La sort i l’atzar han volgut que el dia coincidís amb un nou projecte literari amb una cabra i una papallona com a protagonistes i la ciutat de Nova York com a teló de fons. Caldrà deixar passar els dies, per veure com evoluciona. Si em disculpeu, us haig de deixar, que l’últim cop que vaig veure les dues bèsties acabaven de desembarcar a Ellis Island i no voldria que els agents d’aduanes les deportessin; tenen una missió important!
Retallada nocturna: 9 microcontes al voltant d’una hora
EL RELLOTGE, UNA HORA MÉS, i nosaltres, una menys. Cada primavera la mateixa cançó! Com la Randy Newman que alerta d’aquesta One more hour, una tonada menys animosa del que podríem esperar. I, per a imprecisos, el blues d’Ane Brun que reclama One more time (“una mica més de temps”), igual que ho fan Chante Moore i Kenny G. amb una enscucrada melodia o Daft Punk, a més revolucions. Una hora haurà passat en només en segon, el temps que s’esmuny com sorra entre els dits, és el Time after time (“el temps després del temps”), el de Chet Baker o el que va popularitzar Cindy Lauper o la delicada versió que en va fer Eva Cassidy (quina veu!). També podem parlar d’hores amb Philip Glass com a teló de fons i el fregadís de les cordes i el piano en crescendo, i és que, en definitiva, el temps, més de pressa o més lentament, sempre acaba passant (As time goes by). Torna-la a tocar, Louis Armstrong! Continua llegint
El comerç, a cavall de les xarxes socials
-
EL COMERÇ ELECTRÒNIC, el màrqueting 2.0 i les xarxes socials són tema de debat a la Fira de Barcelona, durant dos dies. L’eShow hi concentra, un cop més, marques de renom i experts per analitzar els canvis que viu el sector. El comerç continua perseguint el consumidor, però ha de canviar la forma de fer-ho. Més que seduir-lo, ha d’implicar-lo en una comunitat. [Storify] Continua llegint
Noves audiències, nous continguts
-
QUIN ÉS EL PANORAMA que dibuixa el canvi tecnològic al sector de la comunicació? Com han d’adaptar-si els mitjans tradicionals? I, sobretot, com han de respondre a l’audiència que ja no és una massa homogènia sinó individus crítics, proactius i exigents, connectats a les xarxes socials. Continua llegint
La literatura en blog és literatura?
MEDIALAB-PRADO PLANTEJA, dins del cicle de conferències programades, una reflexió sobre els blogs literaris i per extensió l’esclat de crítics digitals i autors 2.0. El debat moderat per Daniel Arjona (@daniarjo), periodista de ‘El Cultural’ (El Mundo) modera el debat (#ebl12 a Twitter).
#EncuentroBlogsLiterarios – Medialab-Prado Madrid
El Encuentro intenta dar respuesta a cuestiones tales como: 11:00h: Apertura con Gonzalo Garrido, escritor y autor del blog Literatura ba…
El magma
EN SORTIR DE CA LA RENTA CAPS amb més cap que cabell –que les melenes facin la cara petita només és un efecte òptic–, vaig creuar-me amb en Guimaret que feia una somriure d’orella a orella.
–Està clar que les coses et van bé! –vaig espetar mentre encaixàvem les mans.
–Bon dia, Romari! Què t’ho fa pensar?
–La cara et delata positivament, i aquest vestit que ens portes, i les sabates tant lluents!
–Arrenco la setmana amb bon peu, després d’estar-me’n una tancat en una masia amb deu desconeguts en plena muntanya. “El magma”, en diuen. Fa anys que en sentia parlar, d’aquesta teràpia de xoc col·lectiva, però mai no m’havia animat a llençar-m’hi. Deu ser per les connotacions que la paraula comporta, saps què vull dir, el magma és una substància incerta, llunyana i que, les vegades que emergeix, crema. Però, al final, entre que un amic d’un amic ho havia provat i ens van enderrocar la casa de Gran Canària per la refotuda llei de costes, una situació que em va encendre de valent… Continua llegint
El cactus
EL MATEIX DIA QUE VA APARÈIXER, van entaforar-lo en un dels racons més modestos del departament. Algú havia comentat durant la sobretaula que “els cactus neutralitzen les radiacions” i, com que aquella sala era plena de màquines dispensadores i microones, no van dubtar a deixar la planta damunt la nevera. El cactus i el test que calçava eren tan diminuts que ràpidament van caure en l’oblit. La falta d’aigua no era el que més amoïnava aquell peu punxegut, que per alguna cosa era un cactus; el que de veres el preocupava era perdre la connexió amb el món i no saber que hi passava, perquè des d’allà, a penes albirava res. Continua llegint
