La repartidora d’amor

10-A, el diumenge dels voluntaris

NO ÉS UN DIUMENGE QUALSEVOL. És especial per dos motius que alhora estan relacionats. Que avui Barcelona exerceixi el dret a decidir (el primer) fa que no hagi d’anar a treballar fins més tard (el segon) i pugui gaudir d’un d’aquells diumenges de mandreig i esmorzar llarg, de més d’una hora, amb el diari al costat mentre la Cobla Principal de la Bisbal entona ‘La Santa Espina‘ i alguna altra sardana, per acabar passant el relleu a Jack Johnson i els seus ‘Banana pancakes‘.

Montserrat, negoci celestial

NO PODÍEM ESCOLLIR UN MILLOR DIA per pujar a Montserrat. Bufa un aire plàcid que refresca l’ambient assolellat. Els Ferrocarils de la Generalitat ens porten fins a l’estació del cremallera amb el qual pugem la serralada envoltats de majestuoses roques arrodonides, capricis de la natura, i barrancs prou imponents d’una verdor agraïda.

Unitat o miratge?

CONÈIXER LA SENTÈNCIA EL DIA ABANS no va fer altra cosa que abocar més gent al carrer, perquè amb les modificacions i retallades vàries de l’Estatut de 2006, en lloc de guanyar i millorar l’anterior Carta Magna, la del 78, hi hem sortit perdent. No hi ha gaires camins a triar, acatar la sentència i callar, amb la consegüent pèrdua de drets com a catalans; fer marxa enrere, rebocar l’Estatut vigent i recuperar el de 1978, o tirar pel nostre compte, cap a la integració de Catalunya a Europa.

Els nens que volien ser grans

A EN MARÇAL, LI COSTAVA ENCASTAR PARAULES SERENES quan li bullia la sang. Seria capaç d’exclamar, sense solta ni volta, “hi ha sentència i hi haurà guerra”. Per sort tenia la dona al costat i, coneixent-lo, premia li premia amb dolçor la mà, com indicant-li “paciència, calma…”. L’Estatut havia estat aprovat, refrendat i acceptat en un llarg procés de desgast durant el qual altres autonomies havien redactat i aprovat llurs cartes, i el desgast havia seguit els quatre anys següents en què el Tribunal Constitucional va debatre i finalment acordar un esborrany de sentència.

–Una sentència que fereix l’Estatut, però que esperona la nostra catalanitat més que mai –va exclamar el cap de colla, en aquella reunió improvisada al casal del barri.

Sant Jordi, diada festiva i feinera

DESPRÉS DE LA PRÈVIA D’AHIR, avui celebrem Sant Jordi, festa del llibre, la rosa i l’amor. Els catalans som així, naveguem per corrents pròpies i Sant Valentí ho deixem pels qui volen caure als paranys del màrqueting.

13 amb D de democràcia

CATALUNYA NO DECIDEIX, encara, per bé que l’eslògan triat per a la jornada de consultes d’avui il·lusiona. De moment, Catalunya –o una part, el 161 municipis– opina, es manifesta, s’expressa, hi diu la seva sobre una qüestió per a alguns cabdal, per a d’altres fútil, que aixeca passions de la més diversa índole. Només per això podem titllar-la de qüestió cabdal.

El paisatge preferit

LA TELEVISIÓ DE TOT N’HA DE FER UN ESPECTACLE, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n’hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.

On ens porta l’AVE?

MÉS BEN DIT: on no ens porta, perquè ara mateix no disposem ni d’AVE ni de trens de rodalies. «Valga’m Déu!», exclamaria l’avi si aixequés cap. «N’est pas possible, alors vous n’avez pas d’un TGV encore?», es pregunta el francès. I l’anglès, també estupefacte, segueix: «Barcelona doesn’t have the TAV, all right, but what will happen with buildings and Sagrada Família when it runs under them?»