L’home dels cartells

ABANS DE POSAR EN MARXA EL PLA E “Espiral de soroll”, i després que hagin fracassat els plans A “La paret parlant”, B “Cop de puny i esquerda” i C “Guitza contra interruptor inesperat”, em decanto pel pla D o “Cartell al·lusiu”.

D’aquesta manera, l’endemà d’una altra nit de tortura, el torturador es topa amb un rètol imprès i enganxat a la porta del seu bloc (com ho fan les companyies de serveis) que diu: “Preguem sisplau que mantinguin el silenci i respectin el descans nocturn de la comunitat. Gràcies”; també en castellà.

El pla funciona, perquè des de la nit d’inici de campanya contra el soroll nocturn, deixo de sentir la tele del veí i el silenci impera com requereix un bon descans. S’esfumen soroll i cartell, però sortosament, almenys per ara, no caldrà tirar endavant la resta de plans.

Malson a Rogent Street

CREC QUE COMENÇO A CONÈIXER LA PERSONA que viu al bloc del costat i comparteix paret per paret amb mi. És un fill de puta. Bé, per ser més precís, un brètol sanitari. Ho dedueixo per la roba que estén a vegades (aquella vestimenta blanca de celador, infermer o metge d’hospital) i pels esclops negres que deixa airejant al balcó. Lo de fill de puta no ho he deduït, simplement, ho demostra cada nit quan deixa la tele a tota hòstia i no l’apaga fins les set del matí. Continua llegint

La veïna hi torna

COMENÇO A PENSAR QUE LA VEÏNA és estrangera o analfabeta o que, simplement, es fa l’orni (desconec si la paraula en qüestió té forma femenina, algú sap què és un orni?), perquè fa quatre dies va tornar a estendre la roba gairebé xopa, gotejant, sense mirar que el veí de sota (és a dir, jo) també en tenia, de roba estesa.

Com que eren les onze tocades de la nit, vaig optar per fer un nou cartell, aquest cop, més elaborat, bilingüe i amb il·lustracions explicatives (si les companyies de vol ho fan, jo també). Encara està penjat al replà i no m’ha tornat a mullar la roba. És clar que d’això només fa quatre dies. Doneu-li temps…

Els elements vandalitzables de la regidora

CONTINUA BEN OBERT el debat entorn les actuacions policials dels Mossos d’Esquadra, tota una campanya de desprestigi que amaga un problema social greu. D’una banda, l’Ajuntament de Barcelona sembla que hagi assumit que els aldarulls de canaletes i la càrrega policial posterior són un fet inevitable, que potser podríem considerar de tradicional.

A sobre, la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, titlla els semàfors de “senyalització vertical bandalitzable”, és a dir que com que són allà, al mig del carrer, ve a ser del tot normal que la gent els consideri sobrers i els arrenqui com a cebes. Fantàstic! Assumim aquest nou vocable municipal i extrapolem-lo a altres objectes. Ara quan truqui als gabinets de premsa de l’Ajuntament i no em facin cas, el telèfon passarà a ser un element “llençable”, quan em trobi en un embús a l’entrada de Barcelona es converirà en “botzinable” i els pesats que no callen al cinema, del tot “escridassables”.

Ara bé, si l’Ajuntament peca dia si dia també de falta d’autocrítica, la societat no ho fem pas millor. També els ciutadans i ciutadanes hauríem d’encetar un debat i una reflexió de què no fem bé, cap on volem anar i a qui ens volem assemblar, perquè la imatge deplorable que donem en celebracions com la del Barça a Canaletes, tot i ser ocasional, embruta totes les bones estampes, que en són majoria.

Però ja se sap, la pols embruta i n’hi ha molts que van a buscar-la a l’era, malgrat el que fa la dita. Jo ho tinc clar: no se m’acudiria pas dur-hi els fills pel que pugués passar i per la imatge que s’hi dóna, que encara acabaríem tots bornis.

La reflexió que hem de fer com a societat passa pel comportament esbojarrat, psicòtic, vandàlic de celebracions, concentracions i manifestacions multitudinàries (només cal repassar situacions anteriors ben similars) com pel comportament d’aquella parella “garrula” que escolta la música del mòbil a tot drap en un vagó de metro, els qui llencen l’embolcall d’un caramel a la vorera com qui no vol la cosa a l’espera que BCNeta ja faci el que ha de fer o els qui aparquen al carril bici o en doble, triple o fins i tot quadrúple fila!

Les dues cares d’una pilota

ELS FUTBOL ENS HA TORNAT A MOSTRAR que té dues cares fora del camp. Potser dir “dues” és voler simplificar-ho massa i és caure en el maniqueïsme. No ho puc evitar. És la imatge que en queda, al cap i a la fi, després del que ha passat el cap de setmana. Continua llegint

El dia dels feliços

EN CONTRA DE TOT PRONÒSTIC, el sol peta de ple i projecta les ombres del grapat d’homes i nens, majoritàriament pakistanesos, que s’agombolen entorn el temple. Els brilla la curiositat als ulls. Ara plouen pètals de flors i arròs, però ells ja no fan esclatar coets i petards. Fa una estona, sí que en feien petar, tot i que encara no és Sant Joan, i encara falta per la revetlla. Continua llegint

Menys cafè, noia de ràdio

HAS ENTRAT A LA SALA de premsa dos quarts d’hora abans de l’acte, quan només dos periodistes jugàvem a fer-nos eco a l’estança gairebé buida i ni tant sols has pronunciat un «bon dia» cortès. Tu, dona de ràdio, has deixat les teves mandangues per predicar amb els costums de Madrid: anar a esmorzar i fer-la petar amb els teus col·legues de professió o qui sigui, que per la feina encara tens tot el dia. Continua llegint

Fotògrafs i càmeres

Fotògrafs

SEMPRE HI HA HAGUT una certa pica-baralla entre càmeres i fotògrafs. És així, no s’hi pot fer més. Jo sóc dels primers, per qüestions laborals, tot i que, als segons, m’hi sumo per afició. És una llàstima, doncs, que hi hagi d’haver friccions entre aquests dos móns tan apassionants, el dia que diversos mitjans coincidim al mateix lloc dels fets. Continua llegint