Benvolguda Ushuaia,
a veure si ho he entès bé. A la teva darrera nota, m’explicaves que a Embarcasur us heu deixat prendre el pèl de mala manera. Ben mirat, potser sí que heu estat una mica babaus. O no. Vist des de fora, es pot arribar a pensar que cadascú navega amb el seu propi rumb, que cadascú mira per si mateix i la resta ja s’ho farà. O no és així? Continua llegint
M’AGRADA ANOMENAR-LA AIXÍ: LA SOCIETAT FÈNIX. Més que la societat de principis de segle XXI, o de la crisi, o de la passivitat i el conformisme. Potser això no sigui res més que una altra moda passatgera, la de sortir al carrer i fúmer quatre crits a tort i a dret amb la cassola a la mà, mentre qui mana fa el que ha fet sempre. Però m’agrada pensar que la gent realment creu que es pot caminar amb el pas ferm i valent cap a una altra manera de fer i veure les coses. Continua llegint
AL SÚPER, UNA SENYORA de la cua exclama:
–Oye, llévate otra de fresas que están de oferta.
–No, gracias. Con una tengo de sobras.
–Ya, pero están de oferta. La segunda te sale a 50 céntimos.
–No, no. Con una me basto.
–Te traigo, otra, va.
–No, gracias.
–Pues me la quedo yo y te doy los 50 céntimos.
El blog de propaganda personal de l’alcalde ens costa als barcelonins 315.000 euros l’any, 863 euros al dia, 36 euros l’hora comptant les 24 hores del dia.
Ho llegeixo a El Radar de Sarrià amb què dia rere dia ens il·lumina l’incansable Saumell. Té tota la raó, en temps de crisi els qui són al punt de mira (polítics, empresaris, equips de futbol inclosos) haurien de fer un acte d’austeritat sincer i predicar amb l’exemple. Això inclou les campanyes que el “Gobierno de España” llença de tant en tant per fer-nos saber que ja estan llestes infraestructures com el TGV o la terminal 1 de l’aeroport del Prat.*
(*) Ja era hora que la tinguessim, però no s’us fa estrany que la notícia ompli la meitat d’un informatiu de televisió?
PER SETMANA SANTA, no tothom fa vacances; el Govern espanyol tampoc. És la imatge que vol vendre Zapatero amb el seguit de reunions dels últims dies amb els ministres-relleu –deixa’m que els anomeni així, que la categoria de ministre a seques, un se l’ha de guanyar. També és la imatge que potencien els mitjans de comunicació que fan la gara-gara a l’executiu socialista, com El Periódico amb l’editorial d’avui. Continua llegint
1680. 500 a 750. 280. 1000. Ho deixem així, ho hem de seguir? A la vista, només són xifres. Però si parem atenció i revisem els titulars de la premsa d’aquests darrers dies, ens adonarem que es tracta de persones, encara que els empresaris només hi veuen xifres. Continua llegint
RECORDO QUE, DE PETIT, tothom volia ser la banca quan jugàvem al Monopoli. No per rampinyar calerons (sempre hem estat gent honesta, els de casa), sinó per tenir el plaer de donar-los o treure’ls, segons dictessin les cartes de cadascú. Suposo que els treballadors de bancs i caixes gaudeixen d’una sensació similar quan aconsegueixen endossar un pla de pensions o un dipòsit a terminis al client. Continua llegint
A GRANS MALS, grans remeis. És el que sempre s’ha dit. Així que a grans mals financers, grans bancs, oi? Amb la idea al cap i, havent vist que qui s’ha reunit amb el govern central, són els grans bancs i caixes de l’Estat espanyol, opto per tancar un compte d’una caixa modesta, que a penes em dóna beneficis.
–Bon dia, voldria cancel·lar un compte –he dit a la noia de la peixera, que ha obert els ulls com unes taronges.
–Com és, que no està content amb nosaltres –ha fet, tota amoïnada.
Després de dir-li que no i explicar-li els motius, m’ha convidat a seure per parlar amb la seva companya, diria que d’un càrrec superior. He tornat a explicar què volia i he tornat a veure uns ulls com unes taronges i aquest posat dubitatiu, poruc, amoïnat, de “mare meva!”. La càrrec-superior m’ha fet esperar un moment i ha entrat en un despatx, possiblement per fer una consulta a un càrrec més superior.
Quan ha tornat, m’oferia la targeta gratuïta i el manteniment gratuït si vinculava la nòmina amb l’entitat. “Em sembla que no m’has entès, maca, jo el que vull és treure els diners de l’entitat, que no són gaires, però no hi fan res”, li hauria volgut dir, però ho he deixat amb un “no m’interessa”.
–Un moment, sisplau –I torna a marxar cap el mateix despatxet per parlar novament, crec, amb aquell el càrrec més superior a qui mai no veiem la cara.
Aquesta vegada ha tornat amb una oferta més bona, que no he pogut rebutjar. Deixes els diners en una llibreta, els pots treure quan vols, sense terminis ni penalitzacions, amb un rendiment del 4,5% a revisar el desembre. Ella s’ha sortit amb la seva, però jo també hi he guanyat alguna cosa, perquè, fins ara, aquests quartos tenien un rendiment nul. Està clar, però, que les entitats financeres faran tot el que calgui, ja no per guanyar nous clients, sinó per no perdre’ls.
