Els joves valents d’un Sant Jordi anticipat

UN MURAL ATAPEÏT DE DIBUIXOS, manualitats i collages evidencia que som a l’Àrea Materno-Infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Acompanyat de la il·lustradora Rosa Maria Curto i les escriptores Maria Carme Roca i Gemma Lienas, pugem fins al darrer pis. A l’aula hospitalària, coneixem les mestres del centre (la Gladys, la Carme, la Montse i l’Anna), ens dividim en dos grups i ens repartim els llibres. Amb la Maria Carme, visitem la planta d’oncologia, les cambres, la UCI i alguna sala a mig camí.Res fa pensar que darrere el somriure de la C. hi ha dues operacions de pulmons per una fibrosi quística que no la deixa cantar com voldria, però tot i així canta, ens explica. L’A., d’uns 5 anys, condueix un cotxe de pedals, passadís amunt, passadís avall, i també rep el seu llibre d’aquest Sant Jordi als hospitals que organitza el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil per quart any consecutiu.

‘Maic’, de Tina Vallès

T’HA PASSAT MAI QUE UN LLIBRE que fa temps que tens al cap, tot d’una et cau a les mans com per art de màgia? Això va passar-me amb Maic (Ed. Baula), de Tina Vallès, quan el vaig veure entre un munt de llibres orfes a la feina. Feia temps que observava les filigranes aèries de l’autora rere els comandaments de L’aeroplà del Raval, un blog que va aturar motors ja fa uns anys, no sense abans convertir-se en un llibre de relats. Es pot dir que, amb la maternitat, Tina Vallès va canviar de barri i va posar-s’hi a fer Ganxet sota les pedres. I, així que ha pogut, ha fet un nou pas en l’àmbit literari, aquest cop en  forma de novel·la curta, amb l’estil a què ens té habituats, àgil, planer i pròxim.

Piro, Nara, Basi i Minu

SÓN PETITS, TRAPELLES, JUGANERS I TENEN POR, però no tots temen el mateix. Han sortit de l’ou i en Piro, la Nara, en Basi i la Minu comencen a prendre forma i a fer de les seves.

Presentació d’un llibre

AQUESTA TARDA, PER CASUALITAT, m’he vist immers en la presentació d’un llibre. No mencionaré ni el títol ni l’autora ni el lloc on s’ha presentat, però sí de com han interactuat perquè vull centrar-me en l’acte en si.

El full en blanc

NO HI HA RES QUE M’INCOMODI MÉS, que em generi més incertesa i respecte que el full en blanc (o pantalla en blanc) que ha de ser escrit –perquè un full en blanc per si sol no té res d’especial, però quan saps que has d’abocar-hi creativitat i enginy, la cosa canvia. Temo el full en blanc i m’inquieta cada cop que he d’escriure un relat o, fins i tot, un reportatge, perquè en tots dos casos miro de no repetir-me i de no caure en simplismes. No sempre ho aconsegueixo, però almenys ho intento.

‘L’elegància de l’eriçó’

UNA PORTERA que llueix amb orgull l’estereotip de la seva professió i les etiquetes de vulgar, curta i poca cosa, per amagar una riquesa intel·lectual i espirtiual que molts voldrien, i una adolescent superdotada que reflexiona sobre la societat i els seus actors, sobretot la classe altra francesa, són les dues protagonistes de “L’elegància de l’eriçó”, de Muriel Barbery. Amb la combinació d’aquests personatges i un bon nombre de secundaris, alguns entranyables, no és estrany que l’escriptora francesa encisés més d’un milió de lectors al seu país i la novel·la depassés les trenta edicions i arribés a la gran pantalla de la mà de Mona Achache.

Fades d’hospital

ENGUANY M’HE ANTICIPAT AL SANT JORDI i d’una manera força positiva, almenys així vull pensar-ho: repartint contes de fades a nens i nenes hospitalitzats, dedicant-los-els i xerrant amb els que es veien amb ànim de fer-ho. Alguns enllitats, d’altres en cadira de rodes o dempeus han rebut aquests senzills obsequis amb un generós somriure, malgrat estar combatent la malaltia –en ocasions, severa– amb un estoïcisme que més d’un adult voldria tenir.

‘Alícia al país de les Meravelles’

PROBABLEMENT AQUEST SIGUI UN DELS LLIBRES que més segones lectures ha suscitat i suscitarà entre filòlegs, psicòlegs i semiòlegs. De fet, hi ha versions del llibre que incorporen aclaridores notes al peu de pàgina, a vegades amb més nota que text.

Un dia de llibres!

SANT JORDI hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M’atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m’ofengui, les coses com siguin. Per començar, l’11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s’ho una altra vegada de cara a l’any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.