La repartidora d’amor

Sant Jordi, diada festiva i feinera

DESPRÉS DE LA PRÈVIA D’AHIR, avui celebrem Sant Jordi, festa del llibre, la rosa i l’amor. Els catalans som així, naveguem per corrents pròpies i Sant Valentí ho deixem pels qui volen caure als paranys del màrqueting.

Un dia de llibres!

SANT JORDI hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M’atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m’ofengui, les coses com siguin. Per començar, l’11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s’ho una altra vegada de cara a l’any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.

Un deu per a la cavalcada

NO VOLDRIA RESTAR MÈRITS a les barriades que cada any treballen per donar la rebuda més càlida i fulgurant a Ses Majestats els Reis d’Orient, però aquest any, la cavalcada de Barcelona s’ha guanyat un excel·lent de cap a peus. Posava la carn de gallina a grans i petits, la satisfacció era plena a tota la ciutat.

La llista del que se’n va

CADA COP FALTA MENYS perquè s’acabi l’any i això vol dir que comença a ser hora de pensar en tot el que volem foragitar de la nostra vida, en aquelles coses, persones o situacions a les quals volem dir adéu per sempre. Haig de fer la llista, com cada final d’any. No és una llista negativa, encara que ho pugui semblar. Senzillament és una llista de comiat, escrita a mà, a consciència.

No em toquis els panellets!

PER TOT SANTS, la pastisseria Vives és plena a vessar. Deliciosos panellets, sense additius i amb tota l’ametlla de la recepta tradicional, reposen rera les vitrines. La tanda passa del noranta, i n’hi ha que esperen amb un deu, un onze i un dotze a la mà.

Interioritats de la Mercè

SEMPRE M’HA AGRADAT la festa major. Té un no sé què, que no es pot expressar amb paraules. Les festes populars o t’agraden o no t’agraden. Cada any les he viscudes d’una forma diferent, les d’aquí i les de més enllà, amagat sota d’un escenari amb la colla, pel carrers dins d’un capgrós fet a casa, sota les espurnes dels correfocs, al terrat de l’àvia ruixant amb una mànega els qui demanaven aigua…

Sociologia improvisada

NO TENS GANES DE FESTA, vas i t’hi fiques de ple. Perquè és Gràcia i perquè la companyia es grata. Però, siguem francs, quan no toca, ho hauries de deixar estar perquè, després, passa el que passa. Que l’hamburguessa aquella, tan bona i que tant de gust et venia, t’acaba removent les tripes. Que la música, tot i ser variada, et molesta més que mai. Que sí, que s’acopla, que el volum és excessivament alt, que amb menys decibels ni hauria de sobres. ¿Haurem d’esperar que un estudi mèdic certifiqui que la societat d’avui pateix més sordesa que la d’ahir per entendre que el soroll no ens és bo?