Tsunami

COM UN TSUNAMI, onades de lletres, paraules i frases que s’eleven, avancen, peten contra el roquissar i ensorren la platja durant una bona estona. Ens agrada com treballes, fa la brisa marina; sempre et tenim present, murmura quan entra a les coves. Més ràfegues intermitents: Això és perquè en cas que… t’aprofitariem per a… A partir d’ara se n’ocuparà… m’ho ha dit… no en sabies res? Vora la mar, ulls oberts que no es perden l’espectacle i un cap que es gira, quan vols dir alguna cosa, cap a l’altra banda. Una gavina xiscla i retruny al lluny que tot s’acaba. Tot s’acaba… Si no fos perquè mai no ha anat tota màquina, pensaria que tot plegat és una al·legoria de l’enfonsament del Titanic. L’onatge, cada cop més abrupte, parla de quarantes i vints que se substitueixen i encavalquen una vegada i una altra. Tot d’un plegat, silenci. No punxen ni tallen. Els gats no miolen i les cases romanen tancades a pany i forrellat. És l’instant que precedeix la gran onada, que s’acosta embravida i trontolla i remuga jo no en sé res… res… jo si fora tu faria… fins i tot… Xile… quina… cadira assegurada… si queia… queia tot… talent i idees… ni tallo ni punxo… em sap molt greu… problemes de comunicació… sempre igual… tractar les persones… no t’ho puc dir… és cosa de… no te’n desconnectis… respecta’t a tu mateix… avança… Avança l’onada gegant que finalment s’abraona a la terra d’il·lusions, confiança, respecte, honestedat, persones. És moment de saltar-la i demostrar que el surf és un esport d’allò més gratificant, perquè encara podràs donar-ne les gràcies. Ara!

Petites píndoles per viure millor

EL DIA ERA GRIS quan he obert la finestra, aquest matí. Després d’una dutxa, dues torrades amb crema de cacao i avellanes, i un cafè sol més llarg que un ristretto però més curt que un americà, els núvols s’havien esvaït i el cel era d’un blau primaveral. Al carrer, la combinació atzarosa d’elements indesxifrables m’ha transportat a París. Només un instant. Una fracció de temps tan breu com la següent, en què la imatge d’un home gran, amb el bastó a la mà i la boina a la closca, m’ha fet pensar en una figura similar al parc madrileny del Retiro. Aleshores, les fulles d’un marró oxidat tapissaven les meves passes. Res a veure amb l’esclat de verd que, aquests dies, ha aixecat una carpa natural sobre nostre.

La candidata a reina abella

LA JUTGESSA FA TARD. El cap de comunicació no para de repetir-li-ho, que haurien d’haver sortit abans, que no ha valgut la pena entretenir-se a parlar amb aquells tres empresaris, després de l’acte, perquè són dels que pregunten amb interès fictici però no afluixen… en definitiva, que van amb el temps just. Sort que ja s’ha vestit, pentinat i maquillat per al sopar. Així, no caldrà que la toquin gaire. No suporta posar-se en mans del altres. Ella és de les que prefereix tenir els altres a les seves, de mans.

Oferta, l’or en temps de crisi

AL SÚPER, UNA SENYORA de la cua exclama:
–Oye, llévate otra de fresas que están de oferta.
–No, gracias. Con una tengo de sobras.
–Ya, pero están de oferta. La segunda te sale a 50 céntimos.
–No, no. Con una me basto.
–Te traigo, otra, va.
–No, gracias.
–Pues me la quedo yo y te doy los 50 céntimos.

La Valenciana / Fent amics

LA VALENCIANA, FUNDADA EL 1910, és un local que frega el mite en ple centre de Barcelona per haver-se especialitzat en l’orxata, refresc estiuenc genuïnament valencià derivat de la xufla, energètic i saludable. L’establiment és al carrer d’Aribau, 16 bis, a tocar de la Universitat de Barcelona i dels cinemes Aribau, i és per tant un punt de trobada de cinèfils i estudiants. Taules i cadires de cafeteria de segle passat omplen dos pisos, la planta baixa i el soterrani (una mica claustrofòbic, sí). Per acompanyar l’orxata, et recomano que demanis un croissant o una ensaïmada; hi notaràs l’aroma del sagí, la matèria prima amb què s’han fet sempre, abans que la pastisseria industrial i dels succedanis inundés la majoria de fleques.

El salt de la stripper

SERVIR CERVESES I COMBINATS DIVERSOS fins a l’edat de jubilar-se no és la vocació de ningú. Tampoc l’era per a la Giselle, tot i haver entrat al Cosmonauta per la porta petita, com totes –primer, rentant gots, més endevant, fent taules. La noia prometia, tenia un talent nat, i les companyes d’escena no es guardaven les crítiques ferotges i els comentaris més acarnissats entre vastidors. Fins i tot la Marlenne, la reina de la nit, l’estrella del Cosmonauta, va predir el potencial de la jove: “un dia, aquesta noia ens treurà la feina”. I així va passar.

Si en Gino aixequés el cap…

“AIXÒ JA NO ÉS EL QUE ERA”, comentem mentre sopem al Gino’s (del grup Vips), ara, ja, una cadena com els restaurants Mussol i tants altres. En entrar en atén la que sembla la gerent o cap de cambrers o com es digui el càrrec que ocupa. “No fumadors, siplau”. “¿Fumadores“, pregunta més seca que La Baells al 2007. “No, a l’interior, no fumadors”, repetim. Llavors, amb desgana evident ens acompanya a taula.

Passeig de postal antiga

COM QUE LA PLUJA NO VA DONAR CAP MOMENT DE TREVA fins al vespre, vam dedicar-nos a fer la ruta dels cafès i el Richmond ens va encantar. És com un gran saló de ball però ocupat per tauletes i butaques (no cadires). Flanquejats per desenes de miralls, la sensació d’amplitud encara és més gran. També al sostre hi ha espills quadrats que fan una mena de joc irregular i capriciós. La il·luminació tènue del magestuós local convida a la conversa pausada, sense cridòria; un tret argentí que aplaudeixo i que, per a res, s’assembla al comportament amb que hom es troba als bars espanyols. Sempre ho he dit, una cosa són els bars, sorollosos, atapeïts, fumejants i feridors a la vista, que tant abunden a Espanya, i una altra les cafeteries, ambientades amb gràcia i sensibilitat, menys sorolloses, ben il·luminades i ventilades, com les que trobem a París, a Londres, a Buenos Aires…

Toco la plata

SÓN MOLTS ELS QUI VAN ESPERONAR LA LLEGENDA de què aquest delta argentí era un jaciment de plata –d’aquí el nom del país–, però el cert és que de plata poca. Ara bé, aquesta terra gaudeix d’una riquesa inquantificable: la gent, els paisatges i la carn –valga’m Déu, quina carn!