#29S, informar-ne i viure’l

LA REFORMA LABORAL APROVADA pel Govern de Zapatero ha portat l’Estat espanyol a la setena vaga general. Una vaga anunciada de llarg, amb la previsió suficient dels tres mesos d’estiu, envoltada d’incertesa i polèmica perquè, siguem clars, a les enquestes prèvies i, aquest dimecres, al carrer, l’opinió està dividida. Una divergència no només sobre la decisió política sinó també sobre el paper dels sindicats. Com a periodista, una jornada així l’haig de viure en primera persona; com a ciutadà, no admeto que els mitjans públics de comunicació no me n’informin abastament. Amb el portàtil a la motxilla i la càmera de fer fotos, surto al carrer per plasmar l’ambient que es viu a Barcelona aquest #29S.

Fer la "colada" al metro

COLAR-SE AL METRO DE BARCELONA hauria de considerar-se ja un esport nacional, si més no barceloní, perquè cada cop té més adeptes. La modalitat accepta variants, des de la cursa d’obstacles (els “coladors” àgils fan gala de la seva agilitat saltant la tanca amb més o menys gràcia, i els qui ja tenen una edat, o la indumentària no els ho permet, o no volen temptar la llei murphiana, passen per sota, aquests sempre amb poca gràcia), fins a la modalitat dels penques, que veuen prou solidaritat en la resta de passatgers per enganxar-s’hi creient que no els fa res compartir el bitllet amb ells.

Plaça d’Espanya, plaça vermella

ELS SEGUIDORS DE “LA ROJA” SURTEN AL CARRER per celebrar la victòria contra Alemanya. Cotxes, autobusos i motos fan sonar el clàxon i onegen banderes espanyoles des de les finestres. Entre les 22.30 h i les 23.00 es congreguen a la plaça d’Espanya prop de 1.500 persones. Entonen càntics d’exaltació patriòtica, com ara “Ese Puyol también es español”, “Viva España, viva España, oé, oé”, “Barcelona es española”, “En Catalunya también hay españoles”, “Viva Franco” o “España grande y unida”.

Els elements vandalitzables de la regidora

CONTINUA BEN OBERT el debat entorn les actuacions policials dels Mossos d’Esquadra, tota una campanya de desprestigi que amaga un problema social greu. D’una banda, l’Ajuntament de Barcelona sembla que hagi assumit que els aldarulls de canaletes i la càrrega policial posterior són un fet inevitable, que potser podríem considerar de tradicional.

A sobre, la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, titlla els semàfors de “senyalització vertical bandalitzable”, és a dir que com que són allà, al mig del carrer, ve a ser del tot normal que la gent els consideri sobrers i els arrenqui com a cebes. Fantàstic! Assumim aquest nou vocable municipal i extrapolem-lo a altres objectes. Ara quan truqui als gabinets de premsa de l’Ajuntament i no em facin cas, el telèfon passarà a ser un element “llençable”, quan em trobi en un embús a l’entrada de Barcelona es converirà en “botzinable” i els pesats que no callen al cinema, del tot “escridassables”.

Ara bé, si l’Ajuntament peca dia si dia també de falta d’autocrítica, la societat no ho fem pas millor. També els ciutadans i ciutadanes hauríem d’encetar un debat i una reflexió de què no fem bé, cap on volem anar i a qui ens volem assemblar, perquè la imatge deplorable que donem en celebracions com la del Barça a Canaletes, tot i ser ocasional, embruta totes les bones estampes, que en són majoria.

Però ja se sap, la pols embruta i n’hi ha molts que van a buscar-la a l’era, malgrat el que fa la dita. Jo ho tinc clar: no se m’acudiria pas dur-hi els fills pel que pugués passar i per la imatge que s’hi dóna, que encara acabaríem tots bornis.

La reflexió que hem de fer com a societat passa pel comportament esbojarrat, psicòtic, vandàlic de celebracions, concentracions i manifestacions multitudinàries (només cal repassar situacions anteriors ben similars) com pel comportament d’aquella parella “garrula” que escolta la música del mòbil a tot drap en un vagó de metro, els qui llencen l’embolcall d’un caramel a la vorera com qui no vol la cosa a l’espera que BCNeta ja faci el que ha de fer o els qui aparquen al carril bici o en doble, triple o fins i tot quadrúple fila!

Les dues cares d’una pilota

ELS FUTBOL ENS HA TORNAT A MOSTRAR que té dues cares fora del camp. Potser dir “dues” és voler simplificar-ho massa i és caure en el maniqueïsme. No ho puc evitar. És la imatge que en queda, al cap i a la fi, després del que ha passat el cap de setmana.

Colar-se al metro de Barcelona

PASSAR PER LES PORTES DEL METRO de Barcelona sense haver pagat és ben senzill i això fa que cada vegada tingui més adeptes. Davant les tanques giratòries —que no «valles», en tot cas el batlle n’hauria d’estar al corrent— són molts els qui se les rifen amb un simple salt o hi passen per sota, tal com es fa en aquell ball de la corda o del pal que tant triomfa en les animacions hoteleres.

Fer-se d’or per festes

DESCONEC SI AVUI ÉS UN DELS DIES DE L’ANY en què més infraccions de trànsit es produeixen, però no tinc cap mena de dubte que l’Ajuntament podria fer-se d’or si volgués. Només hauria de posar en marxa algun dispositiu, obrir bé els ulls i començar a repartir paperets de calca de color groc. Fins i tot un curt de vista veuria els cotxes disposats en triple fila, igual que ho estarien en un concessionari o al saló de l’automòbil. D’altres estan estacionats sobre les voreres —són tan amples, que hi ha conductors que les deuen confondre amb una segona calçada.

TMB és Can Pixa

ELS QUI VIATGEM a diari en autobús i metro de Barcelona, ja ho sabem això: és Can Pixa. No pagar per viatjar s’està convertint en un costum o, més aviat, en un esport internacional. No només el practiquen els d’aquí sinó també els turistes.

Porcs de pel·lícula

[Avui rescato una impressió desagradable publicada fa més d'un any en un altre bloc. Malauradament, la situació es continua repetint a les nostres sales de cinema perquè la gent és tan o més porca que abans. Si aleshores la pel·lícula vista era Entre copas, aquest cop és Superman returns, però el tema en sí (escrit el maig de 2005) no ha perdut vigència:]

EN ACABAR LA PROJECCIÓ D’ENTRE COPAS (Sideways), he contemplat amb fàstic el rastre que la majoria d’espectadors ha deixat al seu darrere. Més que un pati de butaques, semblava un camp de batalla després d’un encontre salvatge entre cohorts de crispetes i gots de refresc. El resultat, un paviment dolby sorround de primera que, us ho asseguro, cruixia sota els meus peus com l’arròs inflat de Kellog’s.