Sentir-te

DES D’AQUELL PRIMER ENCONTRE, casual, momentani, càlid, arran del xoc que va propiciar un fortuït sotrac del metro, que no t’oblido. Des d’aleshores, que ja no se m’enganxen els llençols. Ara, cada matí, em catapulto de cap a la dutxa, faig l’esmorzar d’una revolada, em prenc el te encara calent d’un sol glop sense treure la cullera de la tassa, baixo l’escala sense por d’entrebancar-me, exclamo un arreveure cofoi a la Senyora Rosalia que, cada cop que sent algú, aixeca el cul de la cadira i fa veure que neteja el vestíbul. El pèndul no ha fet avançar la busca del rellotge ni dos quarts, que ja em tens a l’andana, pendent de tu. Només haig d’esperar el primer senyal. Per mi, és com un joc.

Fer la "colada" al metro

COLAR-SE AL METRO DE BARCELONA hauria de considerar-se ja un esport nacional, si més no barceloní, perquè cada cop té més adeptes. La modalitat accepta variants, des de la cursa d’obstacles (els “coladors” àgils fan gala de la seva agilitat saltant la tanca amb més o menys gràcia, i els qui ja tenen una edat, o la indumentària no els ho permet, o no volen temptar la llei murphiana, passen per sota, aquests sempre amb poca gràcia), fins a la modalitat dels penques, que veuen prou solidaritat en la resta de passatgers per enganxar-s’hi creient que no els fa res compartir el bitllet amb ells.

Tocada del bolet

A LA LÍNIA A DEL METRO que va de Manhattan a Brooklyn, hi ha una dona que podria haver-se fugat ben bé d’un manicomi. D’entrada, es fica al vagó espitosa, amb un posat que ja crida l’atenció, tota tensa ella, tibada i amb una ganyota d’enuig a la cara que no se li’n va. Camina de pressa fins al final del vagó i s’asseu. Calla. Rumia. Alguna neurona dins del seu cap barrina. Tot d’una, exclama alguna cosa incomprensible (haig de dir que tal com parlen aquí, amb la patata a la boca, tot em costa d’entendre) a la jove afroamericana que tinc davant. La noia ni se n’adona perquè porta l’iPod connectat. O es fa la sorda, que també pot ser. Li indico amb el braç que la demanen. Aleshores, l’altra li crida més fort, que vol saber alguna cosa d’una parada. Ningú dels que som allà sabem la resposta. Ella que sí, s’aixeca, branda el paraigua i alça la veu per dir “fuckin”. També fa un gest de ràbia amb el puny apretat mentre mou el braç, replegat, cap avall. Se’n va.

Colar-se al metro de Barcelona

PASSAR PER LES PORTES DEL METRO de Barcelona sense haver pagat és ben senzill i això fa que cada vegada tingui més adeptes. Davant les tanques giratòries —que no «valles», en tot cas el batlle n’hauria d’estar al corrent— són molts els qui se les rifen amb un simple salt o hi passen per sota, tal com es fa en aquell ball de la corda o del pal que tant triomfa en les animacions hoteleres.

Ni tram, ni bicing… a peu!

ENS DIUEN —i sabem— que el millor per a una mobilitat sostenible consisteix a deixar el cotxe o la moto i agafar el transport públic. Si, a més del benefici ecològic, hi sumem l’estalvi per a la butxaca domèstica, sembla que aquesta hauria de ser la pràctica més estesa. Però últimament he estat rumiant si no fóra hora de comprar-me una moto o algun altra andròmina que em lliuri d’haver de dependre dels transports barcelonins.

Els matins judicials de TV3

EN CUNÍ HO HA ACONSEGUIT: ha portat el testimoni de l’agressió dels ferrocarrils al programa. Com li agrada això de tenir-ne l’exclusiva i reiterar-ho davant de les càmeres: «tu no volies sortir en cap tele però has vingut avui aquí?» i «no aniràs a cap altra tele?» El noi ha dit que no, que només volia comparèixer una vegada per deixar clar que molts dels fets que s’han descrit als mitjans no són certs. Ni ell és un home sense papers ni a Olesa l’han insultat.

L’ocell, a la gàbia

QUIN ESPECTACLE MÉS LAMENTABLE, el d’alguns mitjans entorn el cas de l’agressió als Ferrocarrils de la Generalitat! Com a espectador, arribes a dubtar de qui és més rapinyaire, si l’agressor —aquell voltor esplomat i corsecat de Santa Coloma de Cervelló— o els mitjans que professen la seva vilesa. La repetició d’imatges acaba per atenuar la crueltat explícita, fins al punt que la noia agredida perd el protagonisme inicial a favor de l’ocellot amb ínfules de cavall, si no d’ase.

TMB és Can Pixa

ELS QUI VIATGEM a diari en autobús i metro de Barcelona, ja ho sabem això: és Can Pixa. No pagar per viatjar s’està convertint en un costum o, més aviat, en un esport internacional. No només el practiquen els d’aquí sinó també els turistes.

Barcelona renta’t la cara

IMAGINEM-NOS LA FOTO. A primer terme, una paperera metàl·lica de forma semi-cilíndrica plena a vessar. Les llaunes, els papers i altres residus en sobresurten i, de tants que n’hi ha, alguns reposen a terra. L’andana no ofereix cap mena de perspectiva, perquè més enllà només hi ha caps humits i ventalls que ondegen de forma convulsa. La suor perleja als fronts arrugats d’estranyesa; el metro no arriba. Les mirades ressegueixen el comptador lluminós i els braços cauen en un gest d’exasperació quan el comptador arriba a pocs segons pel zero i torna a indicar quaranta segons.