La nit dels escarabats

MÉS ENLLÀ DE LA MITJANIT ningú no sap què pot arribar a ocórrer. Quan érem criatures i passàvem els estius a la Bretanya, l’àvia de la Charlotte sempre ens ho recordava, però mai no ens en posava exemples clars. La majoria de vegades no passa res, tret d’una nit d’estiu en què la calor apretava amb força, l’aire era dens i tou com una capa gruixuda de mozzarella calenta, costava agafar el son, es feia difícil seguir una lectura sense haver de retornar a la línia anterior cada dos per tres, i era pràcticament impossible fer qualsevol altra acció que no fos pendular de la nevera al sofà i del sofà a la nevera.

Banyoles, temporada de bany

ELS BANYISTES NO SEMPRE RECORREN A LA PLATJA. Hi ha qui opta per la piscina, els rius o els embassaments. Banyoles ofereix el magnífic estany, d’aigües encalmades a una temperatura agradable (els meus peus així ho certifiquen). La zona destinada a tal ús no és gaire gran, de manera que de seguida s’omple. Qui prefereixi gaudir de les vistes fora de l’aigua, pot optar per degustar els deliciosos embotits de la contrada a la terrassa de La Carpa.

Morse natural

Brots verds, esclat de vida

ESCLATA EL VERD PRIMAVERAL i els carrers s’omplen de vida. Quan les mimoses i les glicines ja ho han fet, ara floreixen els geranis, mentre els arbres de fulla caduca s’omplen de brots tendres i fràgils. Els dies, més llargs i càlids, conviden a passejar, riure, cantar.

Iguazú, el punt final

IGUAZÚ I LES SEVES CASCADES havien de ser al final del trajecte, la cirereta del pastís, la traca final. Com passa amb altres paratges vistos a l’Argentina, no hi ha paraules suficients per descriure tal bellesa, que cronifica definitivament la meva stendhalitis.

Tast tropical

ENMIG DE TANT FRED, NEU, GLAÇ I VENT AFILAT, el pas de dos dies pel tròpic serà només un tast, la cirereta del pastís, un canvi brusc i alhora una forma d’aclimatar-nos a la temperatura barcelonina. A punt de canviar l’hivern per l’estiu, sense el lapse intermig de la primavera, deixem un cop més Buenos Aires. Queda enrere un seguit de paisatges inoblidables, persones estimables i d’altres més o menys sobreres, però el món és divers, és el que hi ha, acostumem-nos-hi!

Telegràficament xilè

UN ARGENTÍ AMB NOM DE SERRAT ens porta, diumenge a primera hora, Patagònia avall fins a la frontera amb Xile. Parla del corralito, de com el seu pare en va fer negoci i dels diners que amaga a casa. Paisatge de llençol blanc, com a Fargo. Al migdia la gendarmeria xilena ens revisa l’equipatge i l’home amb nom de Serrat es conxorxa amb el del bar fronterer per estafar-nos amb el canvi de moneda. Ell trenca el silenci amb una xerrameca incesant i profusa, producte de la culpabilitat? Albirem l’orgue gegantí de roca magmàtica o la torre d’ivori de Fantasia, com m’agrada dir a mi. A l’hosteria Las torres, l’home amb nom de Serrat espera propina. No en tindrà, ja se l’ha cobrada. Caminada de dues hores fins el llac Nordenskjold. Sopar limitat i caríssim. Nit aterridorament ventosa. Excursió Tot Paine. Llacs Norden i Sarmiento, Banyes del Paine, Salt Gran i vent que tomba, llacs Pehoé i Toro, riu Grey, llac Grey amb petits icebergs o grans blocs de glaç, i vistes per a inspirar Dalí.

La Terra parla, el glaç es trenca

L’ESCRIPTOR FRANCÈS STENDHAL va quedar commocionat en visitar la basílica de la Santa Croce, el 1817: “el cor em bategava, la vida s’havia esgotat dins meu, tenia por de caure”. Aquest fet va portar la disciplina mèdica a batejar una síndrome amb el seu nom, també coneguda com la síndrome de Florència, que es produeix davant d’una gran bellesa. No he arribat a les alucinacions, però sí que la bellesa de la Terra del foc i les glaceres de Calafate m’han tancat la gola en un nus i m’han posat la pell de gallina. Stendhal, ara t’entenc!

La boa que va engolir l’elefant

“ABRÍGUENSE, que la sensación térmica es de menos diez grados bajo zero”, alertava en Carlos, el conductor i guia, abans que sortís el sol. Amb ell i dos viatgers més, en Ricardo i la Patricia, hem enfilat la carretera número 3 cap a la Península Valdés i, com no podia ser d’una altra manera, ha estat el conductor argentí qui ha anat esmicolant el gel amb explicacions de la terra que els galesos van poblar i engrandir fa anys.