Per què les fades parlen amb acord de Fa sus 4?

El cambreret, les brasileres i una tropa d’escàndol

[Text: Aleix Cabrera / Veus: Aleix Cabrera i Mar Cercós / Música: Jean-Luc, d’Els amics de les Arts; I want some sugar in my bowl, de Nina Simone; i Written in the stars, de Rachel Portman.]

SERÀ UN SOPAR ENVASAT A PRESSIÓ, pensa en Johannes quan, després d’esperar gairebé quaranta-cinc minuts de l’hora acordada amb el restaurant, aconsegueix esmunyir-se a través de la porta. El cambrer emboteix el grup –gairebé una trentena– en una sala petita de parets encalcinades i sostre alt amb les bigues a la vista. La pinya es reparteix en dues taules. N’hi ha una més que ocupen quatre brasilers que, en silenci, degusten plats de cuina genuïnament mediterrània.

Morse natural

Alquimia reconfortant

[Text i veu: Aleix Cabrera / Música: If it’s magic, de Stevie Wonder; Harry Potter, de John Williams; No way out, de Maurice Jarre; i A kind of magic, de Queen.]

SI TENS ELS ÀNIMS per terra, potser no serveixi de res enviar-te una escombreta i una paleta perquè puguis recollir-los. Quan no hi ha forces, entra ens escena la brigada de l’alquimia. El següent pas serà afegir la pols dels ànims en un parol ben gran, abocar-hi essències de cítrics que són energitzants, una mica de canyella per inspirar la calma, un regalim de mel per amorosir-ho tot… Transmetrem paciència a la barreja a còpia de remenar-la bé i ho esquitxarem de petons. Després, el cap de la brigada rebrà l’ordre d’escampar aquesta barreja per damunt teu, amb un pinzell de seda fina i molta cura. Et farà pessigolles, una sensació agradable que s’escamparà com la pólvora. Et sentiràs com un globus, que costa d’inflar d’entrada però que s’eixampla exponencialment un cop fet el primer pas, i tot d’una faràs “ha” i tot seguit un altre “ha” i dos més. Riuràs i començaràs a notar com el cor se’t reconforta.

No em toquis els “plusos”

[Text: Aleix Cabrera / Veus: Aleix Cabrera i Mar Cercós / Música: Love is here to stay i I want to stay here, a The best of Ella Fitzgerald, d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.]

–Miranda, faci passar la Senyoreta Torrades.

Don Rodrigo Purgatorio s’acomoda a la butaca de pell que va fer comprar al departament de relacions públiques quan va posar els peus a Patatas Tordecillas, S.L. Està per alçar-los i deixar-los reposar damunt la taula de roure massís –la segona adquisició des que va entomar la gerència–, mentre fa baixar coll avall la cervesa importada d’Irlanda –aquest lot inacabable va ser la tercera adquisició– i inhala un havà autèntic –quarta adquisició d’una llarga llista de compres innecessàries per una empresa que frega el concurs de creditors–; voldria fer tot això, però es conté: vol mostrar-se cordial i proper a la candidata a Vendes Internacionals.

La dona metralleta

[Text i veu: Aleix Cabrera / Música: The year of jubilee, a l'àlbum Glory, de James Horner.]

LA GARDÈNIA HOFFMANN VA PERDRE el marit a la guerra, la Mundial, la segona. Pilotava un bombarder amb les tropes britàniques. De fet, oficialment encara consta com a “desaparegut”, però ella ja fa anys que s’ha fet a la idea que és ben mort i es consola dient-se a si mateixa que no hauria pogut tenir una millor sepultura que l’oceà.

Trenant converses

[Text i veu: Aleix Cabrera / Música: La primavera i l'estiu, i Blues, de Dagoll Dagom, a l'àlbum Historietes]

EN UN TREN DE MITJA DISTÀNCIA de Renfe, d’aquells que tot d’una es desvien per una ruta interior perquè la catenària s’ha trencat a Sitges, dos adolescents caminen abraçats als respectius monopatins amb aquell moviment pendulant inevitable dels qui malden per mantenir el banyador dues talles més gran a quatre dits per sota de la cintura i no més avall. Ara, seuen i deixen escapar el paisatge rere el vidre brut, gastat i ratllat. Recorden efusivament la nit de Sant Joan, encara enmig d’una nebulosa feta d’alcohol, son i l’eufòria dels disset anys.

Despertar urbà

Arribada a port