Tempus fugit

QUÈ ÉS EL TEMPS, sinó la mesura del canvi i el moviment de les coses. Una percepció personal –a vegades estanca, d’altres fugicera– que l’home s’ha entestat a regular amb calendaris diversos i ha encotillat entre dues agulles que avancen però no reculen. I així, imparable, ens fas creure –ens fem creure!– que marques el ritme de les nostres vides, com si no hi hagués altra opció que deixar-te passar. Aprofitar-te o perdre’t, però mai vèncer-te. Temps, que et creus cavall guanyador; que t’estires i arronses com una ombra en el decurs del dia; que t’esmunys, punyeter, com la fina sorra de platja entre els dits, i que ens sobreviuràs a tots. Aleshores, quan ningú ja no pugui mesurar-te, tu, també hauràs mort.

Arriba una carta

HAS VIST SOMNIS esfumar-se.
Has vist il·lusions esmicolades.
Has vist la fosca que tot ho embolcalla.
I t’has dit que tot sembla perdut.

Morse natural

Despertar urbà

Arribada a port

Blavor

L’aire bressola l’olor de les glicines,
mentre del cor dels Estats Units
arriben llàgrimes convertides en pluja.

Retorn amarg

RETORN AMARG és el títol d’un dels darrers llibres de Lluïsa Forrellad, que després de guanyar el premi Nadal el 1953 gairebé va esfumar-se del mapa literari espanyol. Fa temps que és a la lleixa, que el vull llegir, però molts altres van passant-li al davant. El fet és que hi és i que la dona, malgrat el pas del temps i les pors, va reemprendre la carrera literària.

Els espills del delta

EN COMPARACIÓ AL VOLUM de gent que transita els carrers a l’estiu, Camarles sembla adormit, com en estat d’hivernació, gairebé desolat quan el sol és a jóc i el cel s’encén per darrer cop i crema del daurat més intens al taronja tirant a malva. El vent udola ferotge mentre empeny porticons endavant i endarrere, i fa espetegar les branques dels pollancres entre si. Els arrossars i els recs adquireixen un aspecte límpid, argentat i glaçat. En ells, el cel s’hi emmiralla gelós de les aigües impecables i tornassolades, que el vent de dalt no toca. Colors canviants al cel i a la terra, fan del delta un espectacle encisador, únic, que batega a poc a poc i exhala una pau horitzontal per la contrada.

Contes i Prínceps al Palau

NI ERA EL DE DISNEY ni el d’un conte, sinó el Palau de Congressos de Barcelona.
Ni núpcies ni ball de disfresses, sinó el Liber, la Fira Internacional del Llibre.
Desconec el color de la seva sang, però la catifa de la recepció era ben vermella.
Vermella com la pancarta antimonàrquica que onejaven una colla de cinquanta.
A dins, tots a l’espera, firaires, organitzadors i mitjans.
Els aparells d’enregistrament a terra, per ordre reial.
«¡La cámara a un lado y te pierdes!», exclama despòtic el líder dels patges.
Una forma ràpida i maleducada de marcar la distinció amb la plebs.
L’encarregada de premsa ens indica els punts de gravació:
«Seran tres, però tranquils, que us portarem com a una guarderia.»
S’agraeix la confiança. Només que, a vegades, quan n’hi ha massa fa…
Al primer punt, una fotògrafa estirada i rossa remuga amb un company.
Es veu que el càmara de davant li tapa camp de visió amb el colze.
Ell que ho sent, intervé per al·lusions.
«Enlloc de rondinar, podries adreçar-te a mi directament, no?»
N’hi ha que tenen el rol de víctima molt assumit:
Sobretot aquesta finolis que gasta una desena de fotografies amb Inka Martí.
Ara és el torn dels prínceps. Atenció que entren, però no sonen les trompetes.