Que ningú no jugui amb La Marató

DURANT SETMANES M’HE FET FARTS DE SENTIR l’enganxosa, colpidora i lacrimògena sintonia de La Marató especial que TV3 retransmetrà aquest diumenge per “combatre la pobresa”, diuen. L’espot ens presenta quatre cadires i cinc persones que busquen un lloc en aquesta societat en crisi. Un joc pervers, el de les cadires, on només el més ràpid, estut o –per què no– malèvol aconsegueix enfilar-se fins al darrer esglaó mentre els mediocres s’afebleixen i els febles queden sepultats sota una capa d’oblit. Però aquesta marató, segons l’anunci, ens diu que això no ha de ser sempre així, que de quatre cadires podem fer-ne un banc perquè hi seguin tots. Una idea lògica, un gest solidari, que no deixa de regir-se pels criteri publicitaris de tocar la fibra i esperonar l’altruïsme d’un dia, momentani i fugicer. I si no, què me’n dius d’aquest espot que vol ser l’altra cara de la moneda? Pensaments contradictoris es creuen pel meu cap cada dos per tres i, d’alguna manera, miro d’imposar els raonamens positius. M’explico.

Vot blanc, vot nul o abstenció?

VOTAR O NO VOTAR és una qüestió que es repeteix cada cop que hi ha eleccions. La ciutadania ja no només es pregunta per qui ha de votar. També creix l’interès per saber quins efectes sobre els resultats finals té la nostra elecció: votar una candidatura, votar blanc, votar nul o abstenir-se, i la qüestió sobre què votar queda diluïda. Què implica cada decisió?

El nou 9 de novembre de 1989

AMB LA PELL DE GALLINA he rebut, vist i llegit notícies pèssimes i dramàtiques de la nostra història. També amb la pell de gallina rebo les bones, tot i que la sensació interior és molt diferent. L’anunci de “cessament definitiu” de l’activitat armada per part d’ETA és un d’aquests darrers casos, com ho va ser el 9 de novembre de 1989, el dia en què va obrir-se el mur de Berlín.

La societat fènix

M’AGRADA ANOMENAR-LA AIXÍ: LA SOCIETAT FÈNIX. Més que la societat de principis de segle XXI, o de la crisi, o de la passivitat i el conformisme. Potser això no sigui res més que una altra moda passatgera, la de sortir al carrer i fúmer quatre crits a tort i a dret amb la cassola a la mà, mentre qui mana fa el que ha fet sempre. Però m’agrada pensar que la gent realment creu que es pot caminar amb el pas ferm i valent cap a una altra manera de fer i veure les coses.

Unitat o miratge?

CONÈIXER LA SENTÈNCIA EL DIA ABANS no va fer altra cosa que abocar més gent al carrer, perquè amb les modificacions i retallades vàries de l’Estatut de 2006, en lloc de guanyar i millorar l’anterior Carta Magna, la del 78, hi hem sortit perdent. No hi ha gaires camins a triar, acatar la sentència i callar, amb la consegüent pèrdua de drets com a catalans; fer marxa enrere, rebocar l’Estatut vigent i recuperar el de 1978, o tirar pel nostre compte, cap a la integració de Catalunya a Europa.

La Barcelona contrariada

DESENES DE PERSONES EN ROBA INTERIOR van congregar-se, dijous i divendres, davant de la font de Canaletes. Els mitjans de comunicació no van faltar a la cita; ja se sap, la carn ven… Tot plegat era una campanya de màrqueting de la firma de roba Desigual –entra mig nu i surt vestit, deia l’eslògan– i, vista la multitud d’interessats i de càmeres, els va com oli en un llum.

Els nens que volien ser grans

A EN MARÇAL, LI COSTAVA ENCASTAR PARAULES SERENES quan li bullia la sang. Seria capaç d’exclamar, sense solta ni volta, “hi ha sentència i hi haurà guerra”. Per sort tenia la dona al costat i, coneixent-lo, premia li premia amb dolçor la mà, com indicant-li “paciència, calma…”. L’Estatut havia estat aprovat, refrendat i acceptat en un llarg procés de desgast durant el qual altres autonomies havien redactat i aprovat llurs cartes, i el desgast havia seguit els quatre anys següents en què el Tribunal Constitucional va debatre i finalment acordar un esborrany de sentència.

–Una sentència que fereix l’Estatut, però que esperona la nostra catalanitat més que mai –va exclamar el cap de colla, en aquella reunió improvisada al casal del barri.

Perseguint el vot

DESPRÉS DE DIES, per no dir mesos, escalfant motors mitjançant cartells, anuncis, articles als diaris, debats televisats, tertúlies radiofòniques… el compte enrere ha acabat. Ho ha fet a les 10 h d’aquest matí, moment en què estava previst que 1,42 milions de barcelonins (majors de 16 anys i empadronats a la ciutat abans que finalitzés el desembre de 2009) comencéssim a votar.

On és la C?

A, B o C. Aquesta és la qüestió que plana sobre l’avinguda Diagonal de Barcelona, aquesta setmana. Sobre els barcelonins i barcelonines, en planen moltes més. Només cal sortir al carrer i treure aquest tema de conversa. Alguns desconeixen que es faci cap consulta, d’altres ho saben però no el perquè, els qui coneixen el motiu no tenen clares les opcions… I això fa que ens hàgim de plantejar si la democràcia participativa ha d’anar per aquí o cal acotar el terreny.