La síndrome del dilluns

DIUMENGE AL VESPRE, la melangia creix amb prou força per trencar l’ou que la manté sota control. Tot d’una, el drac molest i d’humor agradolç comença a passejar-se escales amunt i avall, i fa sonar ben fort les seves passes per fer-nos memòria que demà és dilluns. Una bèstia similar apareix pocs dies abans que els nens retornin a l’escola, però no és pas tan destralera i ostentosa, és més aviat una serp, finíssima, gairebé imperceptible, que subtilment s’enrosca fent un nus a la boca de l’estómac o a la gola, i en regira els continguts i dificulta la respiració. El drac, en canvi, no fa pas res per amagar-se. Els cops de cua fan retronar l’edifici sencer, arrossega la desmotivació amb cada passa, i dóna voltes sense parar. Com un mal de cap cobert de cortines d’analgèsic, remuga. Parla de nous barris, noves feines, noves formes de treballar i nous horaris, mentre caminem plegats cap a aquella estació, plena d’andanes i de trens amb destinacions diverses. Al vestíbul, enmig de murmuris de gent i maquinària, destrio un el fil musical: Dos colores: blanco y negro, de Jorge Drexler, i Mad world, de Gary Jules. S’adiuen d’allò més amb un diumenge plujós quan el cel enfosqueig

Pluja, beneïda pluja

QUÈ TÉ LA PLUJA QUE OFÈN tot sovint? No m’he topat amb ningú que tingués un qualificatiu agradable per al dia d’avui. Que si era de gossos, que si era el que ens permet deduïr que un gos ha passat per la vorera i el seu amo és un marrà, que si era lleig, desastrós, lamentable… En sortir de la feina –tard, com sempre– sonava Entends-tu les chiens aboyer a l’iPod. El paraigua no s’ha mogut de la bossa. La caputxa tampoc ha fet la seva funció. He aixecat el cap i he deixat que la pluja perlegés els vidres de les ulleres, fins que els cossos perdien la forma i s’entortolligaven els uns amb els altres.

Das experiment

MENTRE ES PUBLICA AQUEST MISSATGE de forma automàtica, no sóc a casa amb les comoditats bàsiques. No sóc a casa. No tinc al davant la finestra que em brinda vistes a un pati de llums de quatre metres d’ample i que no em canso de maleïr quan puja la pesta a sardina fregida o d’olis vegetals recremats dels veïns de sota. Tampoc disposo d’un llit que pugui dir “meu”, aquesta nit. Avui, dormo en un llit aliè. Sento noves olors. Vistes? Per molt que ho intenti, difícilment veuré la lluna. I si la veig, no serà de perla; serà darrere d’uns barrots. A la presó. Una nit. Només una nit que m’ensumo llarga. Demà m’explicaré: és un experiment periodístic.

Com els de Valldaura

PLOU. És una delícia quan plou. Sempre m’ho ha semblat. Deu ser que va amb el caràcter; a mi la pluja sol posar-me de bon humor, per la nostalgia a la qual ens aboca i la poesia que comporta. L’escena plujosa és d’una bellesa subtil i delicada que s’ha de saber (o voler) trobar. Darrere l’aparent grisor del paisatge s’hi amaga una gamma cromàtica d’una tonalitat accentuada i d’una brillantor pròpia dels cabarets. L’escena emmiralla objectes i en desdibuixa els traços que els definien. El moviment es torna lent, mentre que la immobilitat sembla que s’accelera.

Ho sento perquè t’he fallat

T’HO DIC DE VERES i, tot i així, em sembla que no m’arribes a creure. Em sap greu. Sento no haver estat a l’alçada. Sé que esperaves de mi molt més encara, que ho veig a la teva mirada, i jo, tòtil, he tornat a espifiar-la com fa dos dies. Ja ho diuen que l’home és prou burro per ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, i jo no sóc l’excepció.

Davant de les teves observacions, d’aquesta manera que tens de renyar tan diplomàtica, tan curosa, tan sentida i tan, per què no, afectuosa, em sento miserable i pel meu cap passen moltes paraules, ineptitud i incompetència són les que més sonen, i d’aquí me’n vaig de nou al sermó del dilluns i de com també aleshores l’havia espifiada, però sento fermament que el penediment d’avui és més gran, com també ho és la teva decepció, i no m’ho diràs, em diràs moltes altres coses, sempre ben dites, però això justament, no.

Tens raó. No, no, si tens raó. El meu cap no deixa de pendular com un autòmata en senyal d’assentiment i quan me n’adono, penso que potser em prendràs per algú amb falta de criteri incapaç de rebatre amb arguments les teves paraules encertades, colpidores i sàvies, però precisament la saviesa no pot rebatre’s, o no hauria de rebatre’s, i mentre penso això, el meu cap segueix assentint, una mica més cot… ¿i si penses que em rifo de tu, que no et prenc seriosament, que dic que sí a tot per complaure’t o perquè acabis abans el discurs? No, això sí que no. No ho voldria pas, que arribessis a pensar una cosa així, però els teus ulls…, què miren els teus ulls? Mai els havia vist tant profunds i això em fa por. Em fa por tornar a decebre’t perquè no sé si em quedarà cap més oportunitat.

A partir d’ara, doncs, estaré més atent, establiré un ordre de prioritats, ho consultaré tot abans de fer cap moviment, no me’n deixaré passar ni una a mi mateix abans que tu te n’adonis i no m’aturaré fins assolir aquell nivell que esperes de mi i quan hi arribi, aleshores, miraré més amunt encara i seguiré el camí sense defallir, sense esbufegar, amb totes les forces de veure el camí que deixo enrera.

Cop de batuta

EM VAS SOL·LICITAR «un moment» i el vas omplir amb elogis ponderats i una crítica constructiva i curosa, d’aquella manera que només els professionals saben fer. Ets una dona de formes amb molt de contingut, no me’n guardo cap dubte. Ets capaç de fer veure les bondats per retrobar el camí de la confiança i de cantar amb suavitat els errors per emprendre el camí de la rectificació.

Deu dies de boira

NO T’ESPANTIS; RES NO ES GRATUÏT. Tot té la seva raó de ser. Enmig de la boira trobaràs obstacles, cert. El que abans no suposava un entrebanc ho serà. Però enmig de la boira també hi trobaràs un món nou. Descobriràs que la llum és capritxosa; es dispersa per lliurar-se del que és tangible i arribar on ets tu i quan et trobi ho farà de mil formes diferents. Fanals i semàfors esdevindran un esclat de flors on només hi havia penombra i brutícia. Res és el que semblava.

Balanç

NO HI HA ANY QUE NO PASSI, SENSE QUE EN FEM BALANÇ. Una obligació autoimposada pels mitjans de comunicació amb idea d’oferir un servei a la ciutadania, que ja s’ha convertit en una tradició més del paquet nadalenc. Seguint la dita “d’any nou, vida nova”, he decidit fer neteja, però quan m’he topat amb l’agenda del 2006, no me n’he estat de fer-li una darrera ullada i el balanç és més que positiu.