La societat fènix

M’AGRADA ANOMENAR-LA AIXÍ: LA SOCIETAT FÈNIX. Més que la societat de principis de segle XXI, o de la crisi, o de la passivitat i el conformisme. Potser això no sigui res més que una altra moda passatgera, la de sortir al carrer i fúmer quatre crits a tort i a dret amb la cassola a la mà, mentre qui mana fa el que ha fet sempre. Però m’agrada pensar que la gent realment creu que es pot caminar amb el pas ferm i valent cap a una altra manera de fer i veure les coses.

Convencionalismes

“SOM AQUÍ DE PAS I NO SABEM QUAN TRIGAREM A MARXAR, així que no hauríem de fer res que no ens vingués de gust fer“, explicava en Pol a l’Aina fa un parell de dies. I, aquesta setmana, s’ha hagut de repetir aquestes mateixes paraules mentre acompleix amb un d’aquells convencionalismes socials que, a vegades, no vénen de gust: una vetllada que, per a més inri, ha hagut d’organitzar ell mateix –per encàrrec dels superiors– i fóra estrany que justament l’organitzador no s’hi presentés.

En aquells moments, mentre reservava taula per a setze… no, disset persones, en Pol envejava conscientment en Roc, que va excusar-se amb què era l’únic del seu departament que podia anar i que, per això, per no sentir-se desplaçat, no hi aniria. També envejava la Saruki que, havent tornat de vacances, no podia permetre’s una altra despesa, o la Bibiana, que tenia un sopar de colla, o tants altres que per naps o cols havien sabut dir “no”. Havien fet el que realment sentien o creien que havien de fer, i a en Pol això el treia de polleguera perquè volia i dolia.

El germà mitjà, l’home més social que coneixia, a vegades excessivament social i notori, va encoratjar-lo amb un “va, que en aquestes situacions és on es gesten nous projectes laborals, noves oportunitats…” Era cert, era cert, mirava de convèncer-se el germà petit, que no era gens d’aquesta pasta ni pasta tenia tampoc per un sopar, unes copes… L’humor se li va capgirar, tenia el cap més allà que aquí, tenia altres coses a fer, tenia són, tenia ganes de veure gent que feia temps que no veia i no aquells amb qui hauria de compartir quatre, cinc o qui saps si sis hores de la seva preciosa vida. Aleshores, va obrir la farmaciola de la feina, va agafar dos Almax, els va engolir de cop i va reservar la taula:

–Per a disset, sisplau.

Llarga vida als validadors!

Encara que sovint no els comprenen, els envegen o miren d’aplacar-los.

Protocol, només en somnis, gràcies!

EL MÓN DEL PROTOCOL I LES CATIFES VERMELLES era davant meu un cop més. Només que jo no era qui les trepitjaria, aquelles catifes, sinó qui les disposaria amb encert i s’asseguraria que tot estigués en ordre. La cap de protocol va cridar-me, tota esverada, no per demanar-me si aquell catèring era el càtering que s’havia demanat. Aquest cop va retreure’m que hagués posat plats de plàstic i va enviar-me a comprar “esos cuencos chinos o japoneses que siempre darán algo de imagen, por Dios” (sí, en somnis hi ha personatges que parlen en castellà!).

Badajoz 112

[Article publicat a LaFinestraDigital.com]

CINC OPERARIS DE FECSA es disposen a tallar la llum d’un antiga fàbrica del Poblenou barceloní, situat al número 112 del carrer de Badajoz. El recinte està mig abandonat, però hi viu gent. Entre quaranta i cinquanta persones, la majoria immigrants, van ocupar i repartir-se les diverses estances fa un parell d’anys aproximadament. Des d’aleshores, consumeixen llum sense pagar-la i la companyia elèctrica vol acabar amb el frau. Els residents van i venen. En canvi, la brutícia i la pudor persisteixen i creixen dia rere dia.

Aigües remogudes

EL CANVI JA S’HA PRODUÏT: A per B. És talment com si algú hagués obert la comporta d’un gran embassament i, tot d’una, aboqués tota l’aigua en un rierol gairebé eixut. Les aigües tranquil·les, a penes inexistents, estan més remogudes que mai i jo me les miro, dira rere dia, des del pont d’en Simon i en Garfunkel.

Ciutadans de què?

TITULEN EL PROGRAMA «CIUTADANS DE SEGONA» però no recorden a l’espectador que no fa gaires anys es titllava el català de llengua vernacle, és a dir, la llengua del poble, la dels qui llavors anomenaven «ciutadans de segona».

Oda a la inèpcia

SORTIR AL CARRER, SOVINT ET DEMOSTRA, entre d’altres coses, que la inèpcia impera. Inèpcia tangible en fets quan expliques a l’òptic que les ulleres et fan mal perquè la vareta està un xic torta de la punta i, el molt ceballot, la torça tota cap enfora. Destraler i inepte. T’ha desajustat la muntura, però a ell tan li fa perquè no l’ha pagada i la seva, de ben segur, li han regalat.

La fauna ciutadana de la Gertrudis

QUAN NO TENS TEMPS A PERDRE NI TEMPS A GUANYAR, quan el pots deixar escapar perquè ja l’has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s’atura davant d’un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar-ne el preu de quatre o cinc. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la placeta. Allà s’asseu una bona estona sota un bany de sol i contempla tothom qui passa pel seu davant. Veure desfilar la gent és la distracció amb què més gaudeix, perquè no hi ha ningú igual, ni en caràcter, ni en aparença, ni en comportament.