Banda ampla, veus ciutadanes

HI HA PROGRAMES QUE TENEN UNA RAÓ DE SER. Banda Ampla, n’és un. Qui el va impulsar fa una temporada no va pas inventar la sopa d’all; el comunicador Joaquim Maria Puyal ja va dirigir espais similars a la mateixa cadena (Vostè jutja o La vida en un xip). El quid dels programes, també d’aquest, consisteix a donar veu a persones ben diverses pel que fa a estudis, procedència o sector laboral. La televisió pública és la televisió del poble i, com ha tal, ha de cedir la paraula a l’espectador i no només a polítics i periodistes que opinen gairebé les 24 hores del dia en tota mena de mitjans de comunicació. Que potser no totes les opinions són vàlides i mereixen ser escoltades?

De la competència, cables i rialles fosques

LA SALA LUZ DE GAS CONVERTIDA EN PLATÓ. A l’aspecte decadent que té per si mateixa, s’hi ha afegit un aire kitch amb uns plafons que recorden el paper de paret de la casa de les tietes que ja crien malves i una ràdio antiga gegant. Tot plegat contrasta amb el toc modern d’un DJ situat darrere una taula de mescles i un Mac lluent. Davant de l’escenari s’han aplegat una colla de taules i cadires que perfilen aquesta escena de vell cabaret. Res a veure amb l’estudi de RAC1 a què s’han acostumat els dos Òscars (Andreu i Dalmau).

Uns que vénen i uns que se’n van

–Són molts anys, molts…
–N’estàs segur?
–Del tot.
–Prefereixes els números parells ara?
–El joc no s’ha d’aturar mai. A més, tu ja has demostrat tenir solvència en entomar relleus. Calla d’una vegada i torna.

[Microconte amb prolepsi, basat en una primícia informativa sobre dos gurús de la informació]

La candidata a reina abella

LA JUTGESSA FA TARD. El cap de comunicació no para de repetir-li-ho, que haurien d’haver sortit abans, que no ha valgut la pena entretenir-se a parlar amb aquells tres empresaris, després de l’acte, perquè són dels que pregunten amb interès fictici però no afluixen… en definitiva, que van amb el temps just. Sort que ja s’ha vestit, pentinat i maquillat per al sopar. Així, no caldrà que la toquin gaire. No suporta posar-se en mans del altres. Ella és de les que prefereix tenir els altres a les seves, de mans.

‘De perduts, al cel’

La dita castellana ho deixava ben clar i d’una forma prou explícita, però ningú no ho va saber veure, fins aquest dilluns. Lost ja és història i sens dubte ho fa en un lloc destacat de les sèries televisives per haver remesclat tan bé diversos gèneres com l’aventura i la ciència-ficció, per haver creat una nova narrativa televisiva i haver-la sabut reinventar (i sorprendre els espectadors) en el decurs de les temporades, per haver dibuixat personatges tan humans amb les seves complexitats, pors, misèries i virtuds.

La bomba de BTV

EL PAISATGE COMENÇA A ESVAÏR-SE. Tot passa molt de pressa. Canvia. Menys un cartell. Al fons, una bomba i, a sota, la frase “televisivament incorrecte” amb del logo de BTV. La imatge desapareix però el dubte queda dins del vagó de tren: què vol dir això?

Despilfarro públic

El blog de propaganda personal de l’alcalde ens costa als barcelonins 315.000 euros l’any, 863 euros al dia, 36 euros l’hora comptant les 24 hores del dia.

Ho llegeixo a El Radar de Sarrià amb què dia rere dia ens il·lumina l’incansable Saumell. Té tota la raó, en temps de crisi els qui són al punt de mira (polítics, empresaris, equips de futbol inclosos) haurien de fer un acte d’austeritat sincer i predicar amb l’exemple. Això inclou les campanyes que el “Gobierno de España” llença de tant en tant per fer-nos saber que ja estan llestes infraestructures com el TGV o la terminal 1 de l’aeroport del Prat.*

(*) Ja era hora que la tinguessim, però no s’us fa estrany que la notícia ompli la meitat d’un informatiu de televisió?

El paisatge preferit

LA TELEVISIÓ DE TOT N’HA DE FER UN ESPECTACLE, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n’hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.

I la ciutadania quan guanya?

ÉS SORPRENENT COM UN DEBAT TELEVISAT pot marcar les converses de tot un dia. Al carrer, a la feina, als mitjans de comunicació, gairebé tothom parlava de la confrontació entre Rajoy i Zapatero, i la majoria, per ben poc, creia que el socialista havia guanyat. Guanyat què? Interès o confiança de l’electorat, potser? Decisió en el discurs o mestria en les formes? Potser abans hauríem de preguntar-nos què s’hi jugaven els lleons del circ polític.