Trenant converses

[Text i veu: Aleix Cabrera / Música: La primavera i l'estiu, i Blues, de Dagoll Dagom, a l'àlbum Historietes]

EN UN TREN DE MITJA DISTÀNCIA de Renfe, d’aquells que tot d’una es desvien per una ruta interior perquè la catenària s’ha trencat a Sitges, dos adolescents caminen abraçats als respectius monopatins amb aquell moviment pendulant inevitable dels qui malden per mantenir el banyador dues talles més gran a quatre dits per sota de la cintura i no més avall. Ara, seuen i deixen escapar el paisatge rere el vidre brut, gastat i ratllat. Recorden efusivament la nit de Sant Joan, encara enmig d’una nebulosa feta d’alcohol, son i l’eufòria dels disset anys.

Confusió ferroviària

NO S’HA INFORMAT PER MEGAFONIA ni a través de les pantalles de l’error de destinació del tren de mitja distància. A l’andana 2 de l’estació Barcelona-Passeig de Gràcia, alguns viatgers es mostren confosos i es pregunten els uns als altres què ha passat. “El tren que anava cap a València ja ha passat, doncs?”, exclama sorpresa una noia. “Sí, suposo que el primer era el nostre i aquest d’ara és el que va a Sant Vicenç de Calders”, li respon una dona més gran però igual d’estupefacta.

Cambridge

TOT SURT COM ESTAVA PREVIST. L’avió aterra, agafo el vagó llençadora, arribo a la terminal, la meva maleta surt la primera (això no estava previst), baixo dos pisos, compro el bitllet de tren i surto a l’andana exterior. L’aire és fresc, eixut, cristal·lí. Sota el sol, començo a treure’m capes: l’abric, el jersei, fins que em quedo amb mànigues de camisa (arromangades).

Reclamacions a Renfe

ENCARA NO EN SÉ RES, d’aquella gent, i sé que tinc un mes de marge per a reclamar, per a denunciar-los, si cal, així que la setmana que ve, ja veig que em tocarà anar fins a l’estació de Sants i posar-los una taca al llibre de reclamacions.

Cinc hores segrestats al tren

M’IMAGINO QUE LA GRAN BÈSTIA ferroviària s’ha volgut venjar de la nostra incursió informativa d’ahir a les seves tripes, perquè avui Renfe torna a fer de les seves. Quan passen cinc minuts de les onze, un Catalunya Exprés deixa enrere l’Estació de Sants. Tres quarts d’hora més tard redueix considerablement el ritme de la marxa per aturar-se definitivament, això sembla, al nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Passen molts minuts fins que la companyia, amb tota la ironia del món, informa els passatgers: “Señores pasajeros, les informamos que estamos parados por una caída de tensión entre Sant Vicenç y Torredembarra. Próximamente les daremos más información.”

Interferències subterrànies

EL JOVE DEL SEGRIÀ està ben eufòric després d’un partit que intueixo que ha estat gloriós. “Aquell moment en què tu has caigut i allavontes t’has aginollat i has mirat a l’àrbitro…”, comenta al seu interlocutor amb un to ascendent que capta l’atenció de mig vagó. L’altre, al seu davant, fa un posat mig mermat quan el primer se li abalança tot eixelebrat per comentar-li, sense abaixar el to, que “allà a la dreta n’hi ha dues que estan per sucar-hi pa”.

Excel·lència ferroviària

HO HE COMPROVAT. No diré que l’espera ha valgut la pena, perquè deu anys és precisament el que no haurien hagut de passar des que es va decidir construir una línia d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. El que sí que puc dir és que el TGV era necessari i funciona. He tingut l’ocasió de viatjar-hi, la segona setmana després de l’estrena, i encara em faig creus que per anar a Madrid hagi trigat el mateix que per anar fins altres punts del Principat.

Els anys de la picor

TAMPOC ÉS QUE LA GENT anés pel carrer gratant-se el cap, les cuixes o els braços; potser sí, que encara uns temps abans circulaven puces tiràniques que xuclaven la llibertat a la ciutadania. Però, fa tres dècades, a la ciutadania, li picava una altra cosa. Era una picor interna, un rau-rau que venia de dins, per saber què era allò de la democràcia que tot just acabaven d’estrenar. Ni els anava justa ni els venia grossa, però s’hi havia d’acostumar.

Aparador sobre rodes

UN VAGÓ DE TREN ÉS COM UN APARADOR ambulant amb maniquins de carn i ossos amb comportaments diversos. Si fóssim en un parc zoològic, diria que no hi ha cap exemplar igual, començant per mi, és clar. Al davant, hi tinc la noia avorrida. Li pesa la negra cabellera i enfonsa la mirada contra el seient del davant. Darrera l’ensopiment, em sembla que hi guarda una pena. Ni escolta música ni llegeix, només mira.