El paisatge preferit

LA TELEVISIÓ DE TOT N’HA DE FER UN ESPECTACLE, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n’hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.

La gran poma

NOU ANYS DESPRÉS de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l’economia i les finances, i ja està? Tret d’imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?

Parèntesi

DESPRÉS DE GAIREBÉ DOS ANYS sense parar, ha arribat l’hora de fer una pausa. Deixar enrere la feina, els companys de cada dia, la família, la ciutat, els cotxes, el soroll, el metro atapeït amb la música d’aquell qui la vol compartir amb tu i el fum d’aquell qui fuma a l’andana (també per excés de generositat), deixar tot allò a què estic tan avesat, les coses que gairebé faig sense pensar, tot. Una setmana. Una setmana, en llocs nous, on s’hi parlen llengües diferents, on s’hi menja d’una altra manera. Requerirà un esforç, sí, però també serà un plaer poder deixar de pensar en feina, deixar de veure les mateixes cares de l’endemà i desconnectar-me de les tecnologies.

My Travel Agency

ES PER PENSAR-S’HO. Després de buscar i rebuscar vols i hotels per internet, un es converteix en tot un expert. La clau per evitar ensarronades i sortir-te amb el millor producte és obrir múltiples finestres al navegador i comparar força estona (hores, si s’escau). I aquí van les conclusions.

Guinea. STOP. Llegué

EXPLICA, LA MOSSA, que diumenge va arribar a Malabo amb un avió d’hèlix i s’hi va quedar perquè no hi havia cap vol cap a Bata. «Vaig anar a dormir a casa d’una amiga d’en Roberto i em va deixar el seu llit», relata amb sorpresa. Tot i la comoditat d’un matalàs, a penes va aclucar l’ull. Ho atribueix al Lariam, el medicament que pren per no agafar la malària, i als nervis.

Hola, ja has tornat?

T’HO TORNO A PREGUNTAR: ja ets aquí? Perquè m’està molt bé que les tecnologies avancin i que sigui un aparell amb la teva veu qui em despenja el telèfon cada vegada que miro de parlar amb tu i no una senyoreta d’Orange o Vodafone o la companyia que sigui i que a sobre ho fa amb una llengua que no és la nostra. Tot això m’està bé, a mitges, perquè prefereixo sentir-te a tu, saber que ja ets aquí i que estàs bé. És el que tenim els amics, suposo…

Camp, cridòria i cartells en àrab

NO PODEM RETORNAR al passat, però podem reviure’l més enllà dels records si disposem les cartes com en aquella partida. Un dia solellós al resguard dels pins del Montnegre. Un ventijol entre suau i enèrgic. Un restaurant amb vistes al Mediterrani. La cridòria d’una família mig gitana mig paia? No, aquesta carta no hi era a l’altre joc.

Camarles, no et conec

CAMARLES NO HA ESTAT MAI un punt de parada obligada a les guies de viatges del Delta de L’Ebre. Com altres pobles de la zona, havia crescut amb mesura i senzillesa, integrat en el medi que l’alimenta, fins el dia que va deixar escapar una part de la seva història en substituir el nom dels carrers per dígits. L’histrionisme d’un alcalde amb somnis de magnat novayorquès va precipitar el canvi. L’eslògan “Camarles: Balcó del Delta” no li va servir per vendre el producte, que havia perdut la poca singularitat que li quedava. El balcó s’obria de bat a bat i deixava pas a l’estrèpit de les motos a tothora, un polígon industrial enlloc de camps i pineda, i uns micos molt mediàtics sempre envoltats de polèmica.

Lisboa, ciutat de nostàlgia i encant

UN BON VIATGER ha de saber —com afirmen els nutricionistes— que l’esmorzar és l’àpat més important del dia, perquè mai no saps quan t’aturaràs a fer el següent. Jo, que ho sé, endrapo com un britànic dolç i salat, mirant molt de passada la premsa local que per ser dissabte adjunta un magazín.