Mai Balaguer: “La televisió pública no només ha d’aportar entreteniment, també cultura”

EL SILENCI NO HAVIA DESPERTAT MAI TANTA ADMIRACIÓ. Per això LaFinestraDigital ha volgut conèixer-ne una de les responsables, la realitzadora Mai Balaguer. Darrere la timidesa aparent i un aspecte jovial i despistat, descobrim una comunicadora amb una envejable trajectòria professional: integrant del comité organitzador del MINIPUT 2003; co-realitzadora del DVD Festival de Benicàssim 2003 i de dos videoclips-poemes de Pep Blay (una proposta certament curiosa); directora del videoclip “Déu i el gos” de Kitsch i dels programes del 33 (TVC) 3r 3a i Silenci?, que va ser el que ens va portar a conèixer-la, la primavera de 2005, quan l’espai feia tres anys.

Volíem saber més de la persona que coordina l’equip i descobrir com es fabrica el “silenci”. D’entrada, comprovem que sap manegar les situacions perquè és ella qui enceta l’entrevista i ens demana què en pensem del programa.

(PREGUNTA:) Silenci? és un programa diferent, té un disseny innovador, és molt… “Silenci”.

(RESPOSTA:) La textura és el que marca i això ho fa que nosaltres treballem amb càmeres petites no massa estables però que són molt àgils i ens permeten donar aquesta estètica més fresca sense que s’agobiï la persona que tens al davant. Amb una càmera gran la persona sempre es talla molt més, i així [amb càmeres miniDV] és més com parlar de tu a tu, te n’oblides de la càmera. A més, plantes la càmera i no et ve ningú a demanar permisos, ni has de fer cap instància. Et permet improvisar i aprofitar el moment. No és tant un tema d’estètica sinó, més aviat, de funcionalitat.

(P:) Llavors, no és per manca de pressupost que utilitzeu aquests aparells?

(R:) No, no. És per qüestió d’agilitat i perquè volem ser autònoms. Perquè si has de fer una entrevista a algú en un interior i vols que quedi amb cara i ulls, has d’enviar un il·luminador… I això no representa mitja hora, són tres hores! És per qüestió pràctica, no tant de pressupost. Bé, de pressupost… Tampoc no en tenim gaire… (Calla i riu.) Hi ha bastanta diferència entre anar al 33 i a TV3 o entre anar a TV3 i Antena 3.

(P:) Potser el 33 dóna més oportunitats a certs programes perquè es consolidin que Antena 3.

(R:) Clar, perquè és privada. Aquí estem en una pública. Una privada vols números, publicitat i que funcioni, sinó “Adios, fuera”. En una pública no només necessites programes pels diners que es faran, sinó que cal que aportin alguna cosa… Tot i així, fan passar l’examen. Ja no és com abans.

(P:) I com es convenç un directiu perquè accepti un projecte com el vostre, més aviat cultural i alternatiu, que trenca amb la tònica habitual de l’entreteniment nocturn?

(R:) El programa va en el marc del 33 que és un altre tipus de concepte de canal, un canal més de luxe o de minories. És una aposta arriscada perquè, clar, això és el que té de bo la televisió pública: no només ha d’aportar entreteniment, també cultura.

Bibiana Ballbé, presentadora i redactora del programa, també ens acompanya i no s’està de dir-hi la seva. Afegeix que sent un programa cultural, s’han desmarcat del que s’ha fet sempre. “No és un programa de cultura pura i dura, és un programa que pretén formar però també entretenir, aquest és el secret.” (D’ara en endavant, els eus comentaris figuren entre parèntesis.)

(R:) Sí, la barrera entre entreteniment i divulgatiu avui en dia es fon. Parlem d’una comèdia dramàtica o d’un documental dramatitzat perquè ara els gèneres tampoc es defineixen molt.

(P:) Penses, doncs, que el mateix format o un de similar tindria cabuda en una televisió privada?

(R:) M’agradaria molt que un cap de programes d’una cadena privada penses en això, però si un Nosolomúsica el posen a les tres de la matinada per alguna cosa serà. I a l’hora que anem, un diumenge [a la nit], dubto molt que una cadena privada ho posés. (Riu.)

(P:) Silenci? “Revista cultural”, “espai alternatiu”, “programa de moda i tendències”. Aquestes són algunes de les etiquetes que han penjat del vostre producte. Amb quina et quedes?

(R:) No hi ha una única etiqueta, a mi m’agraden totes. La clau del Silenci? és que hem aconseguit aquest híbrid de poder barrejar temes, no? Podem fer un espai de tendències però alhora alternatiu i no encasellar-nos.

(“Silenci? toca tendències i temes actuals”, afirma Ballbé. “Ho presentem perquè arribi a un públic ampli.”)

(P:) Quan parleu de tendències penseu en evolució, en alguna cosa que va cap a un punt determinat?

(R:) És el que desperta l’interès de la gent. A nosaltres ens interessa captar aquest moment, tot i que de vegades rescatem coses del passat per entendre el que està passant…

(“Són idees que comencen a bullir ara però que encara no són massives”, matisa Ballbé. “Són sensacions, són actituds, que es palpen en l’ambient però que encara no són modes establertes”.)

(R:) …quan una cosa es posa de moda, llavors ja no és tendència. Allà s’acaba la tendència. Per això els descobridors han de tenir molt bon olfacte, perquè han de saber captar aquest moment.

(P:) I d’on sorgeix el nom del programa i la idea de convertir-lo en pregunta?

(R:) A l’hora de plantejar-te el nom d’un programa que havia de ser una mica eclèctic, del que no es volia penjar cap etiqueta, i que havia de parlar de tendències però tampoc ser estrictament un programa de tendències, un programa cultural però tampoc estrictament cultural, i que abarqués totes les disciplines que hi ha al món de la cultura i l’art, havíem de trobar un concepte que ho englobés tot. La paraula “silenci” és un concepte bastant trascendent que et dóna peu a pensar i a reflexionar. A més, és un nom amb molta càrrega ja que és el contrapunt d’una societat on costa molt trobar aquest silenci tan car i tan valorat també.

(Seguim en silenci.)

(R:) El programa és una mica això: l’espai de silenci que tots estem buscant. A part, dóna molt de joc com a logotip, el símbol aquest així… (Es posa el dit al llavis demanant silenci.) I això de l’interrogant… Bé, el silenci dóna peu a fer preguntes.

(P:) Un Silenci? amb més de dos anys de vida que als 100 programes deixava ben clars els seus reptes de futur: “seguir creixent” i “millorar, aprenent i buscant coses noves”. Què heu aconseguit a mig camí de la tercera temporada?

(R:) Bé, el que s’intenta sempre es reinventar-nos a nosaltres mateixos perquè si poses el pilot automàtic… (Fa una ganyota de discomformitat.) Constantment anem canviant. Esperem anar en la mateixa direcció que ara però sempre amb canvis, per exemple donar fotos als entrevistats o fer una agenda explicada per la Bibiana. Són noves formes de reinventar-se. És una lluita que tens constantment. També ens agradaria molt a fer accions fora al carrer com l’exposició pels 100 programes del Silenci?. Es molt positiu que fora al carrer també hi ha una projecció del programa.

(P:) En canvi, us heu quedat curts pel que fa al web de Silenci?. Alguns internautes opinen que “és pobre tenint en compte la quantitat d’informació que doneu” i que “un programa alternatiu podria oferir un web alternatiu”.

(R:) Sí, sí, però no està a les nostres mans. És una qüestió pressupostària. Cada cop que fem el dossier del programa pensem en deixar en un raconet per la pàgina web però després…

(P:) Com es treballa a Silenci?

(R:) Cada dia és diferent. (Tant ella com la Bibiana riuen.) Mai sap que passarà. Més o menys fem reunions setmanals, els dilluns. Som bastant assemblearis… (Riu.) Hi ha un lema que és: el silenci es discuteix. Tot es posa sobre la taula i tot es valora. Es positiu perquè abans ja ens qüestionem els pros i contres nosaltres mateixos i intentem treballar amb dues setmanes vista als continguts per poder pactar entrevistes, elaborar el guió, fer la cerca d’imatges i muntar el vídeo que s’emetrà.

(P:) Si dividim la vostra feina en quatre fases (concepció de la idea, documentació, enregistrament i muntatge), quina us demana més temps de dedicació?

(R:) A veure, les gravacions són curtes. Si es tracta només d’entrevistar algú, és el que dura l’entrevista perquè a més a més anem molt àgils i intentem fer-ho en exteriors o en llocs quotidians com un cafè, per crear un ambient distès, per donar més confiança i perquè quedi com més fresc. Ara bé, quan has de gravar imatges de recurs perds quasi tot un matí per una entrevista. En cas que sigui un reportatge poden ser cinc matins.

(P:) I després tota la feina de documentació.

(R:) Sí, sobretot en el que nosaltres anomenem “qüestionaris” que són un diàleg sobre gustos amb personatges. A veure, nosaltres agupem en tres els temes que toquem. Un són aquests qüestionaris, l’altre els reportatges, que és més d’investigació, que es nodreix de més rodatges, i després els breus, que són apunts de temes que en un parell de minuts es fan i que es nodreixen de rodatges propis o documentació. Els qüestionaris porten molta feina sobretot de documentació. Perquè arribes aquí [a la redacció] i potser has de trobar l’escena d’una pel·lícula i per trobar això has de perdre tota una tarda de temps. Som molt rigorosos amb això.

(P:) Segur que molta informació queda fora del que s’emet.

(R:) Sí, sí, clar. Molta. Imagineu tot el que hem de sintetitzar…

(P:) Recordeu el share del programa de diumenge passat?

(R:) Em sembla que era de quatre, no? (Mira la Bibiana.) Sí, 120.000 espectadors i un share de quatre.

(P:) Així, us mireu les xifres d’audiències, us influeixen d’alguna manera.

(R:) Influeixen fins a un cert punt.

(P:) Alguns dels personatges que entrevisteu acostumen a tenir una forta presència mediàtica. Els trieu com a reclam per atraure al públic?

(R:) (“Sempre que siguin afins al programa i als continguts, sinó no ens aporta res”, s’avança Ballbé mentre la Mai Balagué aprofita per saludar a un conegut. “Nosaltres som molt fidels a la nostra filosofia, si aquesta persona, al marge de que sigui mediàtica, considerem que és interessant per nosaltres ja ni ens ho plantegem.)

(P:) Però penseu que us portarà audiència…

(R:) (Segueix la Bibiana: “Home, clar. Això és evident, no? Un personatge públic que arriba a molta gent sempre cridarà l’atenció i repercutirà en els nivells d’audiència”.)

(P:) O sigui que els artistes novells ho tenen més difícil per donar-se a conèixer.

(R:) Intentem estar al dia de tot el que s’està coent, com dèiem abans, però passant pel filtre de si ens agrada o no ens agrada.

(P:) En el que va de temporada, Silenci? s’ha dedicat en un 28% al cinema i en un 20% a la moda, però en canvi la dedicació a la dansa no arriba al 2%. Què passa amb arts com la dansa, la il·lustració infantil o l’escultura?

(R:) Tenim molt en compte a qui ens dirigim i també la línia del programa. Si hi hagués algú molt revolucionari en coses de nens, per exemple, ens ho plantejaríem. No és a consciència, ni molt menys… Potser no ens ha arribat o el que ens arriba no segueix la línia del programa. En el moment que detectem algú que caigui dins d’això, doncs, ens ho plantejarem.

(P:) Qui tria els personatges i continguts del programa i sota quins criteris?

(R:) Ens reunim i tothom proposa noms en base a l’actualitat, diaris, revistes… Estem al dia del que passa i a partir d’aquí passem els filtres i ens plantegem els noms que ens poden anar bé.

(P:) De tots els entrevistats, qui us ha trencat els esquemes?

(R:) (Bibiana Ballbé dubta una mica i ens comenta que tampoc és que l’hagin arribat a sorprendre perquè no acostuma a fer-se una imatge de les persones. “Sempre estic oberta a veure què em trobaré”, precisa. “Potser en Josep Font perquè ens va costar molt fer-li l’entrevista i després la conversa va ser molt amena i agradable, però no perquè m’hagués creat cap imatge. A tu [Mai] et passa això?”)

(R:) Ui, sí, jo sí… Jo, de fet, m’equivoco tant! En les entrevistes penso que serà d’una manera i després veus que és un tio puta mare. Això m’ha passat amb el Corbacho o un d’aquests, Buenafuente, Santi Millán, per exemple. I després et sorprenen que estan al dia, que van al cine, que tenen temps per tot… I també et trobes amb gent de qui n’esperaves més i no passa. Com amb la Paz Vega que després de rodar Lucía y el sexo era una icona juvenil i pensava que donaria més de si.

(P:) I per acabar, quina és la teva imatge de silenci?

(R:) Una persona plorant. En silenci.

(Bibiana Ballbé ens recorda una escena de la pel·lícula Bellesa robada (Stolen beauty) de Bertolucci, on apareix Liv Tyler plorant.)