Somriu Willy!

—HO TROBO INCREÏBLE!
—Jo també.
—T’ho dic de veres. No sé on anirem a parar!
—A la tomba.
—Dona, tampoc et passis.
—Mira, xato, primer comencen increpant-te amb insults, segueixen amb calbotades i acaben per calar-te foc com a la sense sostre del caixer.
—Potser sí.
—Mi-te’ls aquests dos últims què es dedicaven a fer. Només per distreure’s assaltaven els vianants, els escridassaven “sonríe Willy” i els envestien una plantofada.
—I per acabar de rematar la seva obra van i ho enregistren! —amb les mans al cap.
—Saps què penso, Marçal, que ja no estem segurs enlloc. Potser demà rebem una pedrada o ens trobem els vitralls del restaurant fets miques. I el pitjor és que quedin impunes. Els tanquen una nit i ja són al carrer.
—Apa, va! No serà així!
—Que no?
—No, dona, no. En David i l’Albert seran jutjats i condemnats pel que han fet. A més, que no ho han fet només un cop…
—Dos, tres, tant és els cops que ho hagin fet. No rebran el càstig que es mereixen i a sobre hauran aconseguit el que volien.
—Què volien, si no divertir-se a costa dels altres?
—La fama! La fama que tan de moda s’ha posat entre el jovent. La fama fàcil, la famà mediàtica… Sembla que aconseguir això o el protagonisme, tot i que fugaç, és pel que val la pena lluitar.
—Generalitzes massa, també hi ha jovent decent que tira endavant com bonament pot.
—Potser sí. Però encara que personatges com en David i l’Albert siguin una minoria ja saps que passa quan tens una poma podrida a la cistella…
—Rebran el seu càstig, tranquil·la, si això és el que et preocupa.
—No. El que em preocupa és no saber com hem arribat fins aquí. Què ha passat en menys de quinze anys perquè els nens es comportin com ho fan: torejant als pares, encarant-se als professors…
—No hi ha respecte, ni valors.
—Tampoc molts pares s’ocupen d’inculcar-los. Creuen que amb la tele n’hi ha prou.
—Doncs mira, tu tens la resposta a la teva pregunta.
—Com dius?
—La tele. Potser quan la justícia falla, els mitjans encara són a temps de jutjar individus cremadors-de-dones-en-caixers o pallassos-de-willy.
—Sol ser així. De totes maneres, han aconseguit que tothom acabi parlant d’ells.
—I d’aquí dos dies ja ho haurem oblidat.
—Saps que penso?
—Què?
—Que aquests nanos són com les cascarulles de la cola. S’enganxen a la societat de mala manera i es converteixen en una veritable nosa.