LA NIT, COM LA LLUNA, TÉ DUES CARES. La que aporta calma, silenci i complicitat; i la que infon rauxa i inseguretat. En Llorenç i en Pol passegen per camins diferents de la mateixa cara, la fosca. Al mitjà dels dos germans, li encanta. El petit, no la suporta. El neguiteja sentir l’eco de les seves passes i la cridòria esmorteïda i llunyana de la qual difícilment pot encertar-ne la procedència; aleshores, sap que està sol. I la foscor, la solitud i les històries tremebundes que s’expliquen sovint a la redacció li deixen el cos arraulit dins l’abric.
El periodista segueix caminant. Deixa de banda un vell borratxo que canta tot fent esses, tal com exemplifica el cinema. “¿Sabes dónde hay un bar abierto?”, li pregunta, però ell passa de llarg com si res i, a dues cantonades, descobreix que un tram del seu carrer està acordonat. Hi ha focus, cotxes de policia i una càmera amb un trípode. Abans de pensar en fatalismes se li acut que potser estiguin rodant una escena d’alguna sèrie televisiva. Qui sap…
Dissortadament, no és ficció. “Ha passat alguna cosa, allà als contenidors”, explica l’home de la càmera. La noia que té al costat ja ha començat a vestir la crònica amb tots els detalls que ha pogut esgarrapar dels Mossos d’Esquadra. En Pol s’hi atansa per saber què ha passat. “És el meu barri”, pensa, i té tot el dret a saber-ho. Però un dels agents es limita a dir que estan efectuant “una comprovació de la zona per un fet delictiu”. Res més. I ell es queda amb un pam de nas. Haurà de limitar-se a observar o bé preguntar als veïns, que solen ser tafaners.
Una dona sembla que ha vist alguna cosa. Explica que han apunyalat una noia al costat dels contenidors. “Els agressors eren una parella del barri de La Font de la Guatlla. Ho han fet amb un matxet o un ganivet força llarg.” A la veïna se la veu afectada. Amb la mà a la gola, afegeix que l’ambulància que s’ha endut el cos ha trigat una bona estona i que els efectius dels mossos s’han desplegat a base de bé.
Una altra veïna parlava per telèfon quan ha sentit els crits que, segons ella, eren d’allò més esgarrifosos, tant que ha hagut de penjar per sortir al balcó i descobrir corpresa què havia passat. “¡Corre Míriam, corre!” ha estat l’imperatiu que més ha retronat en la confluència dels carrers Sant Fructuós i Trajà, ara en silenci.
A les tres de la matinada, ja no hi ha focus que il·luminen la zona i la policia científica sembla que ha recollit prou mostres del paviment humit i fred. Alguns dels efectius ja han anat desfilant, però encara queden quatre vehicles i els seus ocupants es miren les anotacions que han pres, esteses sobre el capó. Més enllà, l’home de la càmera els vigila des de dins del cotxe i, asseguda en un banc, la periodista prossegueix la redacció de la notícia.
Aleix Cabrera 