NO HAVIA MENCIONAT el nom de la companyia telefònica fins ara per precaució. Però, ara que ja tinc el telèfon i que l’intent d’estafa segueix, el dic. La companyia és Vodafone. Fa prop d’un mes em van fer una contraoferta perquè no marxés a Movistar: un telèfon amb més prestacions a canvi dels punts i d’un any i mig de permanència. M’estava bé i els vaig dir que sí. D’haver sabut l’enrenou que s’acostava hauria fet el pas definitiu cap a Movistar sense pensar-m’hi dues vegades.
No hauria de mostrar-me tan agosarat per parlar d’estafa obertament perquè encara no m’han cobrat l’aparell. Per això ho deixo en «intent». El primer cop va ser quan Seur em va dur el telèfon a casa. El repartidor em demanava l’import de l’aparell, quan no era així. Com que no li vaig pagar se’l va endur i vaig estar-me deu dies més sense mòbil i penjat del fix per aclarir-me amb Seur i Vodafone, fins al punt d’estar-me dues hores de rellotge amb el pavelló auditiu adherit a l’auricular del telèfon fix.
El segon intent d’estafa va arribar ahir. M’esperava a la bústia una factura de Vodafone amb l’import exacte del nou aparell. No me’n sabia avenir! A l’instant vaig marcar 1-2-3 al meu mòbil nou. Era mitjanit però el servei d’atenció al client està obert vint-i-quatre hores. Em va respondre un home mig endormiscat i amb accent mexicà. Em va llençar les preguntes de rigor: «nombre para dirigirme a usted», «teléfono desde el que llama» o «la clave», que mai no recordo. Com es diu popularment, no estava per hòsties, però en cap moment li vaig faltar el respecte. Ell, en canvi, em va penjar. La cosa va anar així:
—En la pantalla aún no figura ningun cobro, como dice usted.
—Pues debería figurar cuando acabo de recibir la factura.
—No. Deberá esperar a que se lo carguen y entonces volver a llamar. ¿Le puedo ayudar en otra cuestión?
—No verá, lo que quiero es dejar resuelto esto…
«Clic!» Havia penjat. Era tard per intentar batallar amb paraules però encara vaig trucar-los de nou per deixar clar el que acabaven de fer i que parlaria amb el responsable. Ho vaig fer a l’endemà i, per sorpresa meva, també era mexicà. A Vodafone tots són mexicans o cubans o colombians. Primer un tal Marcos i ara li tocava el torn a un tal Eduardo. Fos qui fos sempre em feia la impressió d’haver reculat en el temps i ser a la platea del cine Dorado mentre projectaven alguna pel·lícula de Disney.
L’Eduardo de Vodafone tampoc em va resoldre res. La resposta era pastada a la dels altres homes-màquina. Per això, m’he posat en contacte amb La Caixa i els he demanat que m’avisin quan detectin algun cobrament irregular. Encara no ha acabat la història, però el meu dubte és què passa quan això els passa a persones grans o, simplement, a qualsevol persona amb més maldecaps que no se n’adona.
Aleix Cabrera 