Demà és el dia

—DEMÀ ÉS EL DIA.
—Com dius?
—Demà és el dia —reitera.
—Perdó?
—Deixa’l estar. Porta hores repetint el mateix. No sap dir cap altra cosa.
—Està com catatònic, oi? Fa un posat així tot estranyot. Que s’ha pres res?
—Com què?
—No ho sé. Alguna herba o bolet estrany?
—No. És per això de demà, crec.
—Ah! I tant, ja me n’he assabentat. Així que és per això?
—Que no el veus? Mite’l amb aquest mig somriure als llavis, el front arrugat i la mirada en una altra galàxia. No trigarà massa a tornar en sí. És el primer cop d’efecte.
—Demà…
—Demà és el dia —hi torna—. Tot anirà bé, tot anirà bé —es diu per a si mateix.