TITULEN EL PROGRAMA «CIUTADANS DE SEGONA» però no recorden a l’espectador que no fa gaires anys es titllava el català de llengua vernacle, és a dir, la llengua del poble, la dels qui llavors anomenaven «ciutadans de segona».
Una vegada més, Telemadrid i El Mundo TV regalen una perla a les facultats de Comunicació perquè puguin il·lustrar què no s’ha de fer dins el gènere informatiu: apropiar-se de mitges veritats, jugar a la demagògia, contribuir a generar odi entre identitats culturals diverses.
Un dels protagonistes del documental és el canari Carmelo González. Un home que es veu que és a Catalunya des dels anys 80 i batalla per poder escolaritzar la filla en castellà. Em pregunto si no li hauria resultat més enriquidor haver destinat una part dels 27 anys que és aquí a aprendre una nova llengua, ja no per la virtud que implica l’esforç integrador, sinó per l’enriquiment personal, que la cultura mai no fa nosa.
També em pregunto –sempre hipotèticament i sense ànim de molestar– que faria l’Administració de Zurich si un ginebrí s’hi planta i demana que li parlin en francès, o que passaria si algú nascut a Brussel·les pretén fer-se entendre en francès al nord de Bèlgica. No dic que sigui impossible, però sí una mica estrany.
No cal donar-hi més voltes. Qualsevol que es passegi per Barcelona, ja sigui pel Raval o per Pedralbes, sap que aquí es parla tant castellà com català; que sovint si no parles en castellà no t’entenen o no et volen entendre —com una ex-companya de feina que es defensava dient que havia triat aquest Estat de tot Europa per no haver d’aprendre una llengua nova que no fos el castellà.
Als supermercats, podríem jugar a comptar les etiquetes en ambdues llengües, a veure quina guanya! I, si invertim els conceptes, crec que ho tenim difícil per trobar una escola pública a Madrid on s’ensenyi català, basc o euskera. Més que per falta de demanda, posaria la mà al foc que és per una qüestió de sentit comú.
Aleix Cabrera 