DISSABTE UN DESCONEGUT EM VA TRENCAR EL BRAÇ (el cap proximal del radi dret, va dir la metgessa). Me’l va trencar un estúpid que conduïa una moto negra de 500cc. Va creuar l’avinguda del Paral·lel com un boig esperitat i va tallar perpendicularment el carril bici, per on jo circulava, i el pas de vianants. Tots creuàvem en verd menys ell, un capullo més integral que el casc negre que li cobria la cara. Ni tan sols va girar el cap, en Jacks, i a sobre va accelerar. Ara entenc per què la dona de cuir s’ha passat la vida buscant-lo (busco en Jacks, murmurava extenuada amb la calor al pitram). També, a ella, l’hauria envestida i, de ben segur, que li seguia el rastre fuet en mà.
Potser darrera del nom de Jacks i d’aquella màscara hermètica hi ha un polític, un personatge públic o un sociòleg influent. Qui sap si aquest és el motiu d’aquest comportament inhumà i esquiu propens a la fuga. En Jacks no coneix el dolor físic ni l’emocional perquè sota la carcassa només hi ha carn disposada estratègicament per a una cridanera campanya publicitària. De l’ànima, ni rastre.
Però els malfactors, tard o d’hora, topen amb la justícia i un dia, enlloc d’escometre una roda de bici, xocarà qui sap amb què. Finalment, després de tants anys de carretera, descobrirà el gust de l’asfalt i podrà graduar-se, perquè haurà après la lliçó.
Aleix Cabrera 