A UNA SETMANA perquè s’acabi la campanya electoral (malgrat els mesos que portem de pre-campanya encoberta), els cinc alcaldables de Barcelona amb representació actual s’han vist les cares en un dels platós de Barcelona Televisió. Periodistes de mitjans diversos han pogut seguir el debat des de la sala annexa, habilitada per a l’ocasió, després d’un refrigeri que és d’agraïr. Sembla que en aquesta co-producció de les televisions local i autonòmica no s’hi ha escatimat gens; a la recepció de les estrelles polítiques només hi faltava la catifa vermella per disposar d’un Festival de Cannes a petita escala.
Malauradament, com és habitual, cap dels cinc alcaldables s’ha mullat massa. Cap d’ells ha fet un gest per sorprendre l’audiència amb un nou discurs que no fos el de sempre. Tampoc no hi han faltat retrets que es remuntaven als anys del Pujolisme i al Fòrum, i és que tant els polítics com Televisió de Catalunya han pecat per voler equiparar la política municipal a l’autonòmica. Què li importa a la resta de Catalunya el que passi a Barcelona? La gent, d’unes municipals, n’espera una política de proximitat que resolgui els problemes quotidians. El brutal descens de l’audiència (de més de deu punts) n’és la resposta.
En matèria d’immigració, Imma Mayol (ICV-IUiA) advoca aferrissadament perquè els nouvinguts puguin votar als propers comicis. Jordi Portabella (ERC) demana que es regulin els fluxos en origen i que es posi fi als negocis encoberts. Només començar, Jordi Hereu (PSC) ha propinat una coça als socis de govern en atribuïr-se, els socialistes, el lideratge dels avenços que han fet de Barcelona una ciutat integradora, cosmopolita i cohesionada, un model de referència europeu. En definitiva, un discurs més aviat autocontemplatiu mancat d’esperit crític, que el candidat convergent Xavier Trias ha qualificat “d’excés de cofoïsme” i la periodista Pilar Rahola ha batejat com a “flower power kumbayà”. Alberto Fernández Díaz (PP) manté la seva retòrica del retret i acusa el paper de l’alcalde com a ex-regidor d’Immigració. I si l’alcaldia quedés a les mans de CiU, Xavier Trias controlaria exhaustivament el padró municipal i els pisos pastera.
L’habitatge és, sens dubte, una de les grans preocupacions a Barcelona, la ciutat més cara de l’Estat Espanyol, on el metre quadrat costa uns 8.000 euros. La posició de la dreta és gairebé unànime: els populars aposten perquè tot el sòl públic es destini a l’habitatge social i se n’adquireixi de privat amb la mateixa finalitat. El que no pot ser, segons els convergents, és que el sòl públic es vengui a entitats privades. D’una forma anàloga, Portabella defensa que el parc d’habitatges públic no deixi de ser públic. A més, Trias aposta per construir un nou barri protegit a la zona portuària, un projecte que Hereu ha rebutjat perquè, com sabem, defensa la cohesió social i els “barris barreja”. Socialistes i l’esquerra verda creuen que la gestió duta a terme és bona i han venerat el Pla Nacional per l’Habitatge. En aquest punt, els cinc candidats s’han disputat el torn de paraula en una batalla de xifres i retrets que no diuen res i l’únic que aconsegueixin és que el públic desconnecti, trencant així la finalitat comunicativa.
Les dretes no podien deixar passar un dels seus temes estrella: la inseguretat. La resoldrien amb més policia (PP) i la figura del policia de barri (CiU). Però potser abans de pensar en mesures coercitives, caldria resoldre el problema de base. És la reflexió que Imma Mayol els deixava sobre la taula al costat de l’altre gran tema: les infrastructures. Això vol dir: trens de rodalies, AVE i eixos viaris, entre d’altres. Com és d’esperar, si el consistori sosté que l’AVE ha de passar pel centre de la ciutat (amb la diferència que ERC ho faria pel carrer d’Aragó), l’oposició advoca pel contari. Trias parla d’un traçat pel Vallès, el mateix que Portabella reclama per a les mercaderies amb l’objectiu que el servei creixi del 5 al 20 per cent. El candidat d’ERC assegura que els trens de rodalies “són l’únic transport públic que perd públic”. Per aquesta raó, segons ha dit, cal un traspàs de competències del Govern espanyol a la Generalitat. Això garantiria la gestió conjunta de trens, metro, ferrocarrils de la generalitat i una segona corona de transport públic que no creués la capital catalana.
Pel que fa als transports urbans, Mayol vol que es redueixi el volum de vehicles privats a motor i tinguin més pes el transport públic i les bicicletes. Per això, vol que el tramvia recorri tota la Diagonal i creixin zones per a vianants i els carrils bici. I és que per algun lloc hauran d’anar les bicis si no ho poden fer per les vorereres i s’acaba acceptant la proposta del PP de permetre la circulació de motos pel carril bus Portabella defensava el mateix per les bicis fa uns mesos. L’home d’Esquerra també proposa que les línies d’autobus facin un recorregut vertical o horitzontal, com a Nova York. Però si hem d’anhelar alguna cosa de la Gran Poma és la gestió del trànsit aeri. També de l’aeroport, se n’ha parlat al debat, però molt d’esquitllentes, perquè dóna per a un altre debat molt més llarg amb la intervenció dels governs autonòmic i estatal. Cal destacar, però, dos aspectes. L’enganxada de dits de l’alcaldable popular en assegurar que Barcelona necessita un aeroport de més capacitat i Portabella li va recordar que precisament el PP no vol que la Generalitat participi en la gestió aeroportuària. Però aquesta disputa podria donar-se per conclosa si la proposta ecologista de Mayol es fa realitat: fomentar les video-conferències per poder reduir el trànsit aeri. Si més no, predica amb la ideologia verda del partit i és que la combustió dels avions és la gran responsable del forat de la capa d’ozó.
Aleix Cabrera 