—La pedra, agafa-la fort, així, amb la mà ben ferma —aconsellava el pare al fill mentre el sol jeia sobre els arrossars d’una verdor incipient, fins i tot poruga.
La llum de mitja tarda era intensa i el seu reflex molest. S’emmirallava sobre l’aigua estancada on pare i fill jugaven a fer rebotar pedretes. Havien de ser ben planes i llises i calia llençar-les en una trajectòria gairebé horitzontal respecte el terra, amb precisió, sense dubtar-ne gens.
—I si no rebota? —preguntava el menut.
—I si ho fa? —El pare va prémer-lo per les espatlles—. No deixis mai d’intentar-ho per la por a errar-la. En aquesta vida els intents són infinits. En tens tants com ganes tinguis de provar-ho.
—Llençaré pedres fins que alguna saltironegi!
—I el més important: l’intent és només teu.
Aleix Cabrera 