És realment prodigiós el fet que hi hagi gent que porti vivint a Catalunya des de fa quaranta, cinquanta anys i encara no hagi arribat el matí en què digui bon dia. Però encara és més extraordinari el cas del cambrer que aconsegueix passar els dies i els mesos sense tenir curiositat per esbrinar quina ambrosíaca beguda pot ser un tallat perquè la demani tanta gent. Són milers de treballadors de l’hostaleria que -imagino que cansats pel viatge intercontinental- han acabat les seves ganes d’aprendre bastant abans de distingir un cafè amb llet d’un cafè amb gel.
Jo no ho podria haver dit millor i, per tant, permeteu-me que aquest cop plantifiqui en aquest espai el començament de l’article d’en Salvador Cot publicat a l’Avui d’aquest primer d’agost.
Aleix Cabrera 
>Hola Josep Vicent! Interessant això de l’assertivitat lingüística. Però explica’ls-ho als comerciants, que prefereixen canviar d’idioma abans que perdre clients. A mi em sembla que les institucions oficials haurien de començar per donar exemple.
>Completament d’acord amb l’article de salvador Cot. I encara afegiria jo més. Per què després de demanar un tallat i rebre senyals d’incomprensió, passem a demanar un “cortado”?Aquest país no arribarà gaire lluny si no li diem tallat als tallats i café amb llet al café amb llet. Aprofito el teu bloc per demanar a la gent més “assertivitat lingüística”. Per a més informació sobre aquest fenòmen contraposat a la submissió lingüísitica visiteu el meu bloc.http://monjo.bloc.cat/post/8594/172806