Fotògrafs i càmeres

SEMPRE HI HA HAGUT una certa pica-baralla entre càmeres i fotògrafs. És així, no s’hi pot fer més. Jo sóc dels primers, per qüestions laborals, tot i que, als segons, m’hi sumo per afició. És una llàstima, doncs, que hi hagi d’haver friccions entre aquests dos móns tan apassionants, el dia que diversos mitjans coincidim al mateix lloc dels fets.

Avui m’ha tornat a passar, però aquest cop ha estat diferent. Normalment molts fotògrafs es creuen els reis del mambo, i això que no tots saben ballar-lo. Pero com a bons amos de la pista, han d’estar sempre pel mig. Jo els diria, mira, ja que només voleu la instantània, enllestiu-la ràpid i deixeu via lliure als que hem d’enregistrar declaracions. Però no; ells s’estan durant tota la xerrameca del polític de torn, fument cops de colze, fumen-te el pla de gairell…

Fa uns dies, enmig d’una panoràmica, d’una bona panoràmica –que, segons el capçal del trípode, no sempre surten bé– un fotògraf va alçar-se i va tapar-me la cara d’un conseller. Doncs, bé, cap problema. Es volia retratar i el vaig fer sortir per pantalla i, a partir d’ara, ho faré més sovint.

Avui, m’ha passat a l’inrevés. Era en un acte i un fotògraf va i m’ordena “aparta’t, que em surts a l’enquadrament”. No m’he estat de remugar i recordar-li que aquesta és la seva pràctica habitual. Amb això ens ho hem dit tot. L’home ha deixat de donar ordres i ha seguit fent la seva feina en silenci. Jo també.