Ho sento perquè t’he fallat

T’HO DIC DE VERES i, tot i així, em sembla que no m’arribes a creure. Em sap greu. Sento no haver estat a l’alçada. Sé que esperaves de mi molt més encara, que ho veig a la teva mirada, i jo, tòtil, he tornat a espifiar-la com fa dos dies. Ja ho diuen que l’home és prou burro per ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, i jo no sóc l’excepció.

Davant de les teves observacions, d’aquesta manera que tens de renyar tan diplomàtica, tan curosa, tan sentida i tan, per què no, afectuosa, em sento miserable i pel meu cap passen moltes paraules, ineptitud i incompetència són les que més sonen, i d’aquí me’n vaig de nou al sermó del dilluns i de com també aleshores l’havia espifiada, però sento fermament que el penediment d’avui és més gran, com també ho és la teva decepció, i no m’ho diràs, em diràs moltes altres coses, sempre ben dites, però això justament, no.

Tens raó. No, no, si tens raó. El meu cap no deixa de pendular com un autòmata en senyal d’assentiment i quan me n’adono, penso que potser em prendràs per algú amb falta de criteri incapaç de rebatre amb arguments les teves paraules encertades, colpidores i sàvies, però precisament la saviesa no pot rebatre’s, o no hauria de rebatre’s, i mentre penso això, el meu cap segueix assentint, una mica més cot… ¿i si penses que em rifo de tu, que no et prenc seriosament, que dic que sí a tot per complaure’t o perquè acabis abans el discurs? No, això sí que no. No ho voldria pas, que arribessis a pensar una cosa així, però els teus ulls…, què miren els teus ulls? Mai els havia vist tant profunds i això em fa por. Em fa por tornar a decebre’t perquè no sé si em quedarà cap més oportunitat.

A partir d’ara, doncs, estaré més atent, establiré un ordre de prioritats, ho consultaré tot abans de fer cap moviment, no me’n deixaré passar ni una a mi mateix abans que tu te n’adonis i no m’aturaré fins assolir aquell nivell que esperes de mi i quan hi arribi, aleshores, miraré més amunt encara i seguiré el camí sense defallir, sense esbufegar, amb totes les forces de veure el camí que deixo enrera.