Interferències subterrànies

EL JOVE DEL SEGRIÀ està ben eufòric després d’un partit que intueixo que ha estat gloriós. “Aquell moment en què tu has caigut i allavontes t’has aginollat i has mirat a l’àrbitro…”, comenta al seu interlocutor amb un to ascendent que capta l’atenció de mig vagó. L’altre, al seu davant, fa un posat mig mermat quan el primer se li abalança tot eixelebrat per comentar-li, sense abaixar el to, que “allà a la dreta n’hi ha dues que estan per sucar-hi pa”.

El segon manté el posat tòtil i respon amb monosílabs mentre el del Segrià prossegueix amb estratègies alimentades per la testosterona dels divuit anys. “Tu te’n quedes una i jo l’altra, m’és igual quina vulgues, mos les enduem a casa”, i segueix: “T’has fixat en aquella altra, més feeta. Per l’aspecte de les mans, així finetes, podria ser un home convertit o d’aquelles que no saps bé què és”.

Ara el lleidetà esmenta un concert que es va fer a Agramunt. Les seves frases s’intercal·len entre les les línies de “Los calígrafos”, de Sergi Gros, i també enmig de l’estrofa que Amy Winehouse em canta a cau d’orella.

“Los túneles de lavado…”

“Ec, que si jo tinc festa i porto algú a casa, no vol dir que tu haigues de dormir amb algú altre…”

“…eran mundos subacuáticos donde nuestro Renault…”

“Ni tampoc que no pugues dormir, m’explico?”

“…se transformaba cada viernes en un batiscafo amarillo.”

Lluny d’assemblar-se al submarí groc dels Beatles, el vagó de metro s’atura al centre de la ciutat. Les dues noies de llargues cames i d’una finor exquisida, una d’elles oriental, s’aixequen i en baixen. En aquell instant el del Segrià s’emvalentona, ara que el vidre el protegeix de les noies, i crida: “Tengo sitio en casa!” Elles ni el senten. Ell canvia de conversa com qui res i segueix omplint el silenci que guarda el seu company. Al conte de Gros, un pare escup sang, una mare plora, el món s’atura per moments i reapareixen les bèsties marines.