SEMPRE QUE SURTO DEL PAÍS no puc evitar fer comparacions i, com més viatjo, més m’adono que Catalunya ha castigat la flora i la fauna a favor de l’urbanisme descontrolat, sobretot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
La Ciutat Comtal pràcticament no deixa espais amb els municipis que l’envolten i això em fa pensar que l’Àrea Metropolitana només és un eufemisme per no iniciar cap debat entorn l’annexió d’aquests municipis enganxats que bé podrien ser nous barris d’una gran ciutat. Hospitalet, Cornellà, Sant Just o Esplugues, a l’oest; Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma, a l’est. Són exemples que la grisor cimentada s’estén des de l’antiga Barcino romana fins tan enllà com el terreny ha permès construir.
La verdor, gairebé inexistent, la trobem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc i al parc de Collserola, tot i que algunes obres anunciades la posen de nou en perill. Per exemple, la futura ampliació del Parlament, que envairà les dependències del Zoo, o la construcció d’una muntanya russa per a l’oci humà al Tibidabo que l’Ajuntament considera imparable i que suposa arrencar alzines centenàries. Podríem seguir amb el litoral català, una llarga línia continua de carreteres, autopistes, eixos i blocs d’edificis, urbanitzacions i polígons industrials tan lletjots que fan avergonyir.
Aleshores, et preguntes què hem fet malament o com hem estat tan enzes o cecs o vanitosos. Per què, més enllà, a Cantàbria, al País Basc o Navarra, o, encara més enllà, al nord de França, als Països Baixos o al Regne Unit han sabut respectar mínimament la natura i nosaltres no.
Aleix Cabrera 