CADA CAP DE SETMANA, sobretot els diumenges, els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer s’omplen a vessar de nens i nenes, pares i mares, jubilats i persones amb ganes de tranquil·litat, natura o diversió a l’aire lliure. La majoria anhelen, no sempre conscients, poder trencar la rutina i desfer-se una estona del soroll de la civilització. No només hi ha persones. També hi ha gossos. I diria que tots tornaran a casa tret d’un: la Sally.
Relaxar-se és bo. Aclucar els ulls, també. Sempre que no perdis de vista les pertinences, els fills o la mascota, que és justament el que els ha passat a la Sílvia i al seu marit. Estaven massa ensimismats, cadascun amb les seves cabòries, per adonar-se que un dels tres animalons s’havia allunyat massa. Quan se n’han adonat, a la Sílvia, se li ha esquinçat la pau i amb veu trencada ha espetat: “¡Sally! ¿Sally? ¿Dónde estás? Ay, Dios mío, pobrecita.”
La cridòria de l’ama, farcida de culpabilitat, ha entendrit un parell o tres de persones i han començat a voltar per l’indret. La mobilització ha tingut resultats prou satisfactoris: la gossa ha aparegut. Tota sola ha tornat al tros de gespa on dona i home descansaven. Potser, el proper cop, recordaran que els gossos han d’anar lligats.
Aleix Cabrera 