Qui mata el missatger ataca la democràcia

MENTRE EL TREN SOLCA UN DIA RÚFOL cap a les terres de l’Ebre, escolto una conversa que qüestiona la manera de fer dels polítics catalans i espanyols. Un dels titulars que ha encès la polèmica és aquest interès del tripartit a dir quines imatges haurien de fer servir els mitjans de comunicació i quines haurien d’obviar.

No és un cas aïllat estar de rodatge i sentir-te dir, per part de l’entrevistat, quins plans has d’enregistrar i des d’on, o encara pitjor el que espeta “espera, que ara et donaré la decla” o “aquí acaba la decla que hauries de posar”. És el que feia, si no fa encara, un republicà que, amb to sorneguer, demostrava sense vergonya un clar interès manipulador.

Ben mirat, els nostres polítics no fan res que no faci la mateixa societat; així que, no sé de què ens queixem. En el periodisme, sembla que tothom hi pot fúmer cullerada, encara que no se’n tinguin coneixements, perquè t’entrevisten i vols decidir el resultat final que, sens dubte, defineix la teva imatge pública, o bé perquè ets un ciutadà o ciutadana més i et creus amb el dret de fer i desfer en tant que pagues aquella televisió o ràdio pública.

Ara, em venen al cap les manifestacions contràries a la instal·lació de les mal anomenades “narcosales” a Barcelona. No hi havia dia que no et vingués un grapat de veïns a increpar-te. Pretenien que difonguéssim el seu missatge, però només el seu. Les altres realitats no importaven, havies de ser el seu altaveu i, ai de tu, si se t’acudia fer el seguiment dels talls de la ronda… “¡Que te rompo la cámara!”

Tornant a la conversa, dalt del tren, s’acusa l’oposició espanyola de fer una oposició pèssima, de fer l’oposició més dolenta dels països en democràcia. Desconec com treballen els partits de l’oposició d’altres governs, però sí que és cert que tan els uns com els altres incorren al joc del descrèdit recíproc, un reducte de la infància menys constructiva, i a sobre cobren per fer-ho!

Encara, així, els sorprèn la davallada d’interès per la política? Potser ja és hora que s’hi escarrassin una mica més i que comencin a pensar en l’avenç econòmic, tecnològic, educatiu i moral d’un país, que no pas en els seu melic.