La síndrome del dilluns

DIUMENGE AL VESPRE, la melangia creix amb prou força per trencar l’ou que la manté sota control. Tot d’una, el drac molest i d’humor agradolç comença a passejar-se escales amunt i avall, i fa sonar ben fort les seves passes per fer-nos memòria que demà és dilluns. Una bèstia similar apareix pocs dies abans que els nens retornin a l’escola, però no és pas tan destralera i ostentosa, és més aviat una serp, finíssima, gairebé imperceptible, que subtilment s’enrosca fent un nus a la boca de l’estómac o a la gola, i en regira els continguts i dificulta la respiració. El drac, en canvi, no fa pas res per amagar-se. Els cops de cua fan retronar l’edifici sencer, arrossega la desmotivació amb cada passa, i dóna voltes sense parar. Com un mal de cap cobert de cortines d’analgèsic, remuga. Parla de nous barris, noves feines, noves formes de treballar i nous horaris, mentre caminem plegats cap a aquella estació, plena d’andanes i de trens amb destinacions diverses. Al vestíbul, enmig de murmuris de gent i maquinària, destrio un el fil musical: Dos colores: blanco y negro, de Jorge Drexler, i Mad world, de Gary Jules. S’adiuen d’allò més amb un diumenge plujós quan el cel enfosqueig