PASSEN ELS DIES. Ja ni te’n recordes que el teu nom és en una bossa, fins que t’arriba a casa la citació judicial. Impressiona trobar un sobre del departament de Justícia de la Generalitat a la bústia. I quan llegeixes “citació” i la paraula “assassinat”, encara més.
La data en qüestió és llunyana, però fas el pas previ: comparèixer a l’Audiència Provincial de Barcelona, al Palau de Justícia, per a una primera entrevista, tot molt formal, nom, cognoms, professió… i aquí fem una parada. “Uf, no sé si t’agafaran, ets periodista i ni al fiscal ni a la defensa els agrada agafar periodistes, tampoc advocats o estudiants de dret, i ja em sap greu, perquè se’t veu una persona formal amb coneixements, si fos per mi t’agafaria, i entenc que a vosaltres, els periodistes, us deu fer molta gràcia això de fer de jurat popular, per viure l’experiència i això…”
El punt següent són les coneixences. D’una llista de noms, et demanen si coneixes algú. La meitat dels noms són en àrab, uf, no, com m’han de sonar?, i els següents són d’advocats, testimonis i pèrits. Molt bé, el tràmit ha acabat, ara fins el dia de la citació.
Aleix Cabrera 