NESILA AGAFA LA VARA I PICA TAN FORT com li surt de l’ànima. La fa espetegar, una i una altra vegada, contra el brancam de l’olivera. Les olives d’una foscor madura es desprenen a grapats.
Ara, se li acosta una nena que no fa més d’un metre d’alçada i que deu rondar els set o vuit anys. És morena com ella i els cabells també són ben negres, amb reflexos blaus. Però a diferència de la Nesila, que els porta trenats i coberts per un mocador crem, la criatura els duu deslligats. Sigues lliure mentre puguis, pensa la mare mentre li allarga un bastó i l’insta a picar l’olivera.
Amb cada etzibada, l’aire fa un xiulet agut i sec. Cap d’elles pensa que l’arbre és propietat municipal, que no són al camp sinó al bell mig de l’Avinguda Meridiana. Són en un món a part. La petita, al món dels somnis, una esfera incandescent, lleugera i suau. La dona, en un món opac, fosc i amarg com les olives que fa caure.
Aleix Cabrera 