EL MÓN DEL PROTOCOL I LES CATIFES VERMELLES era davant meu un cop més. Només que jo no era qui les trepitjaria, aquelles catifes, sinó qui les disposaria amb encert i s’asseguraria que tot estigués en ordre. La cap de protocol va cridar-me, tota esverada, no per demanar-me si aquell catèring era el càtering que s’havia demanat. Aquest cop va retreure’m que hagués posat plats de plàstic i va enviar-me a comprar “esos cuencos chinos o japoneses que siempre darán algo de imagen, por Dios” (sí, en somnis hi ha personatges que parlen en castellà!).
Aleshores vaig mirar al meu voltant. Hi eren tots, dempeus. El buròcrata no es treia la mà del darrere pensant en l’oportunitat d’eixamplar la cartera. Els publicistes, mans dretes del Consell Presidencial, s’ho tenien tot ben après, sabut i cregut i ho demostraven amb gestos i un posat tot tibat, d’aquells que et deixen encarcarat i amb mal de ciàtica per dies –però això tant els era, l’ocasió i la recompensa esperada s’ho valia. Al costat, l’home que no podia menjar plats xinesos sense els palets de rigor i, més enllà, aquell que tot d’una tenia la necessitat de menjar entrepants fets amb pa de xapata i calia córrer perquè havien portat baguets.
Vaig demanar pas per deixar uns quants canapès a la taula, però ningú no féu el gest d’apartar-se, ans el contrari, encara s’hi posaven més bé per bloquejar la jugada. Llavors vaig despertar-me, emprenyat per treballar fins i tot en somnis quan tenia vacances, però feliç de no haver estudiat mai protocol ni haver d’aguantar per obligació tantes punyetes.
Aleix Cabrera 
>Per fer una feina d'aquestes s'ha de tenir una paciència! En arribar a casa, de ben segur, més d'un deu fotre un crit ben potent per a descarregar la tensió acumulada!