Convencionalismes

“SOM AQUÍ DE PAS I NO SABEM QUAN TRIGAREM A MARXAR, així que no hauríem de fer res que no ens vingués de gust fer“, explicava en Pol a l’Aina fa un parell de dies. I, aquesta setmana, s’ha hagut de repetir aquestes mateixes paraules mentre acompleix amb un d’aquells convencionalismes socials que, a vegades, no vénen de gust: una vetllada que, per a més inri, ha hagut d’organitzar ell mateix –per encàrrec dels superiors– i fóra estrany que justament l’organitzador no s’hi presentés.

En aquells moments, mentre reservava taula per a setze… no, disset persones, en Pol envejava conscientment en Roc, que va excusar-se amb què era l’únic del seu departament que podia anar i que, per això, per no sentir-se desplaçat, no hi aniria. També envejava la Saruki que, havent tornat de vacances, no podia permetre’s una altra despesa, o la Bibiana, que tenia un sopar de colla, o tants altres que per naps o cols havien sabut dir “no”. Havien fet el que realment sentien o creien que havien de fer, i a en Pol això el treia de polleguera perquè volia i dolia.

El germà mitjà, l’home més social que coneixia, a vegades excessivament social i notori, va encoratjar-lo amb un “va, que en aquestes situacions és on es gesten nous projectes laborals, noves oportunitats…” Era cert, era cert, mirava de convèncer-se el germà petit, que no era gens d’aquesta pasta ni pasta tenia tampoc per un sopar, unes copes… L’humor se li va capgirar, tenia el cap més allà que aquí, tenia altres coses a fer, tenia són, tenia ganes de veure gent que feia temps que no veia i no aquells amb qui hauria de compartir quatre, cinc o qui saps si sis hores de la seva preciosa vida. Aleshores, va obrir la farmaciola de la feina, va agafar dos Almax, els va engolir de cop i va reservar la taula:

–Per a disset, sisplau.