“I FINALMENT VA ARRIBAR EL DIA”, recordarem d’aquí a un temps entre somriures distesos i un ambient més relaxat que el d’un comiat que, vulguis o no, es fa llarg i tens, sobretot per a tu. Llavors, en aquest hipotètic futur, parlarem de reptes i decisions, de fer-nos grans, de fer camí, d’avançar. La satisfacció d’haver superat cadascun d’aquests reptes ens farà oblidar –o convertirà en nimietats– aquelles pors inicials que no vam gosar mencionar per no fer-les més grans. Has fet el que havies der fer, ja ho veuràs. Amb el temps, em (ens) donaràs la raó.
Avui he pensat molt en tu, la que amaga la mirada trista rere unes ulleres fosques, però també la que ho fa amb to sorneguer i jocós per ser una novayorquesa més; la que sap com combinar alegria, desimboltura, personalitat i elegància en roba, sabates i complements; l’amant dels complements!; la que s’atura i remena en una botiga de bajanades; la que sempre té presents pels amics i els amics ben presents; la que busca pentinats alternatius; la sargantana amb solera enmig de les carboneres; la que sap gaudir d’un cafè en una granja –la granja– o d’una orxata fresca, però també d’unes trufes exquisides… I així, podria seguir.
Un bona part de les persones que estimo són (sou) a milers de quilòmetres de distància i m’omple d’orgull saber-vos valents, optimistes i talentosos, veure com feu realitat somnis i projectes. Aquí no hi ha enveges sanes, com diuen alguns, sinó alegria i satisfacció. Senzillament perquè l’enveja, gran o petita, mai no pot ser sana. La gelosia consumeix a qui pensa més en ell o en el que no té, que no pas en l’altre. La felicitat omple i ara mateix em sento ple.
Aleix Cabrera 