HI HA PERSONES AMB LA DÈRIA D’EMPETITIR-HO TOT. No sé si tu ets una d’elles, però l’ús innecessari de diminutius en una conversa sempre m’arrenca una ganyota, especialment quan es tracta de mostres d’afecte, com ara els petons.
“Petonets”. Ho sento dir tot sovint i em pregunto que hi ha darrere d’aquest minimalisme lingüístic. Potser és que qui llença els petons, té por que es malinterpreti el comiat? Ningú no ha dit que es tracti d’un petó mut o sorollós. Ningú no detalla si es un petó a la galta, als llavis o al front. Es té por, doncs, de dir “petó” amb les quatre lletres que l’omplen de contingut i estima? Es té por que el petó enviat s’entengui com una proposició amorosa? És que “petonet” és més tendre, més amical, més fi?
Etzibar “ets” a tort i a dret és la pitjor benzina que pot gastar la persona loquaç i la més gran metzina per a qui escolta. N’hi ha que de la dèria n’han fet una forma de viure i arriben a tals paradoxes com anomenar “segundet” al segon, com si un segon no passés prou de pressa i no fos ja prou insignificant. I a sobre de minimitzar-lo, de reduir-lo a les dècimes que el constitueixen, el castellanitzen!
Al programa de cuines de TV3, un cuiner va pronunciar, fa unes setmanes, desenes d’ets en la seva explicació. Així el plat era un platet que conenia cebeta tendra tallada petiteta, òbviament amb un ganivet, i va fer el mateix amb els allets i els tomaquets que eren ben nets. No recordo quina recepta explicava, però no t’estranyi que fos un magret.
I si això sobta en la conversa, moment en què es dóna més aquest fenomen, encara sorprèn més quan ho veus per escrit, com al cartell del menú d’un bar de la Rambla de Catalunya, en què tot sembla reduït a la mida d’una tapa. Els propietaris han interioritzat tant l’eslògan “Pel català, som-hi” que, a més, es desviuen per endosar la ce trencada allà on poden i el xoriço petit el converteixen en “xoriçet”.
Aleix Cabrera 