SÓN MOLTS ELS QUI VAN ESPERONAR LA LLEGENDA de què aquest delta argentí era un jaciment de plata –d’aquí el nom del país–, però el cert és que de plata poca. Ara bé, aquesta terra gaudeix d’una riquesa inquantificable: la gent, els paisatges i la carn –valga’m Déu, quina carn!
Abans deixa’m que repassi alguns detalls del trajecte (ja saps tu com m’agraden els circumloquis, tot i que si s’ha d’anar al gra, hi vaig). El vol amb Air Europa, una llauna de sardines. Res a veure amb els avions de KLM o American Airlines. Molt lamentable tractant-se d’un vol transoceànic de 12 hores i mitja. Ah, i ni tant sols una salutació en català (algú ho havia de dir). Però una part de la crítica del primer dia també se l’emporta l’aeroport de Madrid, Barajas: aterrem en una terminal antiga, gairebé buida de personal i de gent, que put a tabac i on es fan els desplaçaments com en l’antigor, amb busos per la pista.
No em puc estar d’escoltar i transcriure, ara, el comentari que el Tomàs, un nen argentí, que feia cua rere nostre a Barajas, va fer a sons pares:
-Sabés cómo distingo un argentino de un español? Verás, el argentino dice “ah, bueno, vamos con retraso”, mientras que el español suelta “hóstia, vamos con retraso”.
Hem arribat a Buenos Aires a les 8.30 h (hora local) i un flonjo tel de boira en cobria bona part del paisatge. Quan hem sortit a l’exterior m’ha arribat la típica olor d’hivern, la de llenya, d’aire fresc i net, molt agradable. De fred en fa, sobretot quan s’amaga el sol i ara enyoro no haver fet cas d’un consell, el de comprar-me un folre sintètic equivalent al Polartec 200, però em felicito d’haver fet cas omís d’un altre consell, el de “comprat tota la roba d’abric quan arribis allà”.
Hem dinat una pizza deliciosa, mig pizza napolitana mig focazza de ceba, amb la companyia de la Carina, la guia turística, amb qui hem compartit impressions polítiques, culturals i punts de vista de temes diversos. ¿Viste?
A la tarda, he trepitjat la plaza de Mayo i he presenciat la marxa setmanal de las madres de Mayo. Eren una quarantena de persones, pero de mares, poques ja, que són molt grans. Caminaven amb el pes de la incertesa sobre l’ànima, la mirada apagada però aferrades encara al fi bri d’esperança que els queda. Una d’elles ha llegit la carta d’un dels fills desapareguts (per dir-ho d’alguna forma). Ha estat molt emotiu. He fet alguna foto (deformació professional) i me n’he sentit culpable a l’instant, com si cada clic esquerdés aquella esfera de comunió pacífica que aconsegueixen crear.
Més tard, hem passejat pel barri de Boca, molt pintoresc i de visita obligada, malgrat ser tot un reclam turístic. Tot i així, podria estar més rehabilitat i net, i quan te n’allunyes una mica, t’adones que el deteriorament augmenta. Si Lisboa i Venècia són dues ciutats decadents però amb molt d’encant, la ciutat portenya és simplement deixada. La brutícia és una característica general a tot Buenos Aires: voreres i paviments de llambordes trencats i plens de solcs, pocs contenidors i totes les bosses d’escombraries per terra, que els sensesostre obren i remenen, i això, moltes persones que viuen en la màxima pobresa. Potser el lloc on més pobresa he vist és aquí, més que a l’Equador, a Portugal, a Grècia o a casa nostra.
Hem tancat el dia amb un deliciós bife de chorizo (filet gruixut i tendre), al restaurant històric Parrilla 1880 (carrer de la Defensa, 1661), i els millors gelats que he provat mai, els Dylan, al barri de San Telmo.
Aleix Cabrera 