COM QUE LA PLUJA NO VA DONAR CAP MOMENT DE TREVA fins al vespre, vam dedicar-nos a fer la ruta dels cafès i el Richmond ens va encantar. És com un gran saló de ball però ocupat per tauletes i butaques (no cadires). Flanquejats per desenes de miralls, la sensació d’amplitud encara és més gran. També al sostre hi ha espills quadrats que fan una mena de joc irregular i capriciós. La il·luminació tènue del magestuós local convida a la conversa pausada, sense cridòria; un tret argentí que aplaudeixo i que, per a res, s’assembla al comportament amb que hom es troba als bars espanyols. Sempre ho he dit, una cosa són els bars, sorollosos, atapeïts, fumejants i feridors a la vista, que tant abunden a Espanya, i una altra les cafeteries, ambientades amb gràcia i sensibilitat, menys sorolloses, ben il·luminades i ventilades, com les que trobem a París, a Londres, a Buenos Aires…
Al Richmond, vam prendre el cafè, que acompanyen amb unes pastes dolces, una de galeta i l’altra de merenga. En acabar, vam baixar al pis de sota, una sala igual de gran, il·luminada amb llums fluorescents que donen una tonalitat blavissa a la vintena de taules de billar francès. Els “portenys” (com es coneix als autòctons de la capital) tenen molta afició a aquest joc. S’hi reuneixen, converses, juguen… N’hi ha de tan ben equipats que fins i tot porten guants especials per a jugar al billar. Això sí, tot són homes i d’una fesomia que em fa pensar en personatges de Quino (el dibuixant que va donar a conèixer la Mafalda arreu del món). Per cert, que la Mafalda també és en alguna estació de metro i amb la seva ironia sobre el món malalt, arrenca somriures en un dia gris i fred.
Vam recórrer un tram del carrer de Callao i gairebé tot Corrientes avall. Aquest últim vindria a ser el Broadway de Buenos Aires perquè concentra la majoria de teatres, cinemes i locals de revista. Sent el primer dia d’escola, ens va sorprendre que hi hagués tants nens a la sessió matinal dels teatres. Al carrer de Florida, una mena de portal de l’Àngel, ens aturem per dinar a “Los immortales”, seguint un triple consell d’amics i coneguts, per menjar-hi una pizza feta a la pedra, és clar.
A la tarda, revisc la visita a Washington D.C. en descobrir que el Congrés de la capital argentina és gairebé una rèplica del capitoli nordamericà (segons la guia, s’hi van inspirar). La boira destenyeix la ciutat i li dóna un aspecte de postal antiga en blanc i negre, de novel·la negra amb personatges foscos i perduts que mantenen misterioses converses a peu de carrer. Caminem sota un xim-xim suportable mentre ens delectem amb velles relíquies arquitectòniques d’art deco que, no sé perquè, el govern local no restaura i el temps està acrivillant.
Ja de nit (això vol dir, a partir de dos quarts de set de la tarda), ens arribem a la plaça de Mayo, a la casa Rosada (sabies que Cristina Fernández de Kirchner va a la feina amb helicòpter?) i creuem el riu fins a Puerto Madero, una sumptuosa zona residencial i d’oci, on Calatrava hi va erigir un pont blanc (no podia ser un altre color!) en homenatge al tango.
Aleix Cabrera 