L’ESCRIPTOR FRANCÈS STENDHAL va quedar commocionat en visitar la basílica de la Santa Croce, el 1817: “el cor em bategava, la vida s’havia esgotat dins meu, tenia por de caure”. Aquest fet va portar la disciplina mèdica a batejar una síndrome amb el seu nom, també coneguda com la síndrome de Florència, que es produeix davant d’una gran bellesa. No he arribat a les alucinacions, però sí que la bellesa de la Terra del foc i les glaceres de Calafate m’han tancat la gola en un nus i m’han posat la pell de gallina. Stendhal, ara t’entenc!
-Això és per explicar: tot un hotel per nosaltres!
-Em fa pensar en l’Overlook, l’hotel de la novel·la “La resplandor” de Stephen King.
-T’ho volia dir! Només falta que estigui tot nevat.
Sortosament, al Terrazas de Calafate no hi ha un pare de família psicòpata armat amb una destral, però sí que la posada en escena de dues persones, el recepcionista Federico i una cuinera és un xic inquietant. El fet de trobar-nos en família ens porta a parlar més, a compartir vivències d’una banda i l’altra de l’Atlàntic. Xerrant amb en Federico, començo a entendre com funciona la psicologia argentina.
-Federico, ¡hace un frío!
-Sí, hace frío, ¿verdad? Ha bajado el sol.
-Y sopla un viento…
-Vaya, si sopla. ¡Un buen viento!
Afirma les teves preguntes amb tan convenciment que sembla que hagi de tenir respostes per a tot, però no ha estat mai a les glaceres, ni a la Terra del foc… i fa la impressió que nosaltres, que venim de fora, li estem obrint els ulls de la curiositat per visitar la seva terra natal. Tampoc ha patinat sobre la badia glaçada del llac Argentino que s’estén davant de El Calafate. En canvi, jo ho vaig fer ahir, per bé que fa anys que no patino sobre gel ni sobre rodes. Pensar que sabia fer-ho d’esquena i tot… Però diuen que això no s’oblida (o era l’anar en bici?) i qui es resistiria a la possibilitat de fer-ho en plena natura?
Patinar sobre el glaç va estar bé, però amb el neguit de no caure de cul (ho vaig fer de costat). Estirar-me sobre el glaç em va fer pensar en la pel·lícula Eternal sunshine of the spotless mind. Veure com a algú se li enfonsa el peu a dintre i diu que no s’ha mullat, no té preu. Però per glaç i meravella, la d’avui al Parc Nacional de les Glaceres.
El Chonek ha salpat a trenc d’alba per dur-nos entre blocs de glaç i un paisatge de somni. El sol emergent entre cortines de boira, que no arribaven a l’aigua, era un quadre a pastel per retenir a la memòria. Només el motor de l’embaració trencava la calma de les aigües blau cel platejat. Les muntanyes, com al Parc Nacional de la Terra del Foc semblaven autèntiques bèsties adormides. Síndrome de Florència per duplicat! Les mateixes sensacions que vaig tenir a l’Aguille du Midi, a tocar del Mont Blanc, i al Parc Nacional del Cajas, a l’Equador: corprès, bocabadat, sense paraules… és poc i res serà suficient per descriure tal bellesa i tal gratitud de saber que encara queden paratges on la mà de l’home no hi ha fet estralls.
Del dia d’avui, però, no em quedo amb una imatge sinó amb un so, l’estrèpit del glaç en trencar-se. És una canonada o un tret de trabuc, no t’enganyo, i tot seguit un bloc de glaç es desprèn de la massa mare que conforma la glacera. Si la Terra parlés, estic segur que diria: respecteu-me.
T’entenc i entenc a Stendhal. He viscut la síndrome de Florència a Abu Simbel, una nit a Venècia i també a Nova York. Plores per dins i els ulls se t’omplen de llàgrimes, el cos tremola, tot s’atura, et sents fora del temps i de l’espai. És tanta la bellesa que et costa respirar. És semblant… a quan estimes molt a una persona, la profunditat i la intensitat són tan grans que plores de goig.