SI EXISTÍS COM A BEGUDA O TAPA, no dubtaria a demanar-ne una ració amb el vermut dels festius: “Cambrer, una de positivisme, sisplau!” Estic segur que tindria un gust intens en entrar a la boca i una permanència plaent, com aquells bons vins que es resisteixen a desaparèixer fins i tot davant dels àpats més forts.
El positivisme, però, no és tan fàcil d’assolir. És més que una actitud puntual, ha de ser un hàbit que cultivem i encomanem a la resta. És clar que hi ha dies de tots colors i la nostra lluna seguirà tenint dues cares, però a vegades hi ha persones que sembla que tinguin una predilecció especial a qüestionar, contradir i evidenciar tot allò que pot anar malament en una decisió o un projecte.
Qüestionar-se les coses no és cap problema, però hem de valorar com ho fem, amb quina actitud, i jo ho tinc prou clar: vull positivisme al meu entorn i si es dóna el cas contrari no tinc cap inconvenient en dir al meu interlocutor: “Detecto en aquestes paraules molt de negativisme i jo de negativisme no en vull, si tu el prediques, queda-te’l per tu, que jo a casa no me l’emporto pas.”
Aleix Cabrera 