ARA FA TRENTA ANYS, l’exBeatle John Lennon moria a les portes de l’edifici Dakota, a Nova York, on vivia amb la seva segona dona, Yoko Ono. Mark David Chapman, amb un autògraf del cantant a la butxaca, fou l’autor d’una tragèdia que no va trigar a donar la volta al món. Moria un home i neixia un mite, que cada 8 de desembre el món rememora. No calen grans cerimònies. N’hi ha prou en agafar el disc de vinil, el cedé o el fitxer mp3 i fer-lo sonar per escoltar i delectar-se, un cop més, amb aquells Imagine, Woman o Jealous guy. I per què no el corejat Happy Xmas, que tant s’addiu amb aquest mes?
Pocs pams em separaven de terra quan en John va morir, però no per això he deixat de conèixer la seva música. Gràcies a Déu que n’he tingut l’oportunitat! Els Beatles, trencadors en la seva època, han representat l’estil d’una generació, la dels meus pares, la dels meus tiets… La seva música, transgressora en ritmes, de lletres plenes de simbologia, esperança o poesia, sonava sovint a casa, en aquell Renault 5 de colors vermells i negre, però potser on més la recordo és a casa d’aquell tiet, que tenia (i té, encara) un saló farcit d’instruments.
M’encantava anar-hi de visita i el record que en guardo és dolç, tot i que sempre farà olor de formatge. Com els agradava el formatge a aquella família! I jo, aleshores, no el podia sofrir, però m’era igual. Els seus petons i abraçades eren de formatge i llar de foc. Cada estança era única, d’una calidesa incommensurable. De les parets en penjaven quadres d’allò més personals, i els prestatges parlaven de filosofia, art, política i literatura.
El piano, contra la paret, trencava el silenci tot sovint amb un Yesterday o un Imagine, fins que la guitarra, arpegiada amb la delicadesa de qui sap que toca una obra mestra, ens bressolava a tots amb Golden slumbers, While my guitar gently weeps o Julia. Només són una petita mostra de l’herència musical que m’han deixat els qui em precedeixen i del llegat que en John i els seus han deixat a la humanitat.
[Música: versió de ‘Golden slumbers’]
Aleix Cabrera 
Solament llegint el seu nom i el de les cançons anomenades, ja m’apassiono i tu saps que és ben cert. L’Imagine la porto al cor.