A VEGADES PENSO COM EREN les coses abans, les celebracions, la manera de viure, i m’adono que forma part d’un episodi irrecuperable de les nostres vides. El canvi és constant i la nostra espècie s’hi adapta com poques ho farien. Això no vol dir que no puguem enyorar olors que ja no trobem al nostre entorn o silencis gairebé inexistents.
Ara em miro el Nadal i em sembla que li hem donat la volta. Celebrem el Ladan, una festa nova que, abans que rememorar unes arrels cristianes, espera l’arribada d’un home panxut encarregat de la distribució de tota mena d’objectes fabricats per un colla de nans mileuristes durant els 364 dies restants.
Però el que més caracteritza el Ladan és la despesa en què cauen la majoria de famílies. Sentim dir, per anuncis publicitaris, a les notícies, a les botigues, aquell amic o aquella veïna, que hem de comprar regals, perquè toca, i hem de comprar-nos roba nova per cadascun dels dies festius, perquè és el que s’ha de fer, i que, si encara tenim dies de festa –i diners–, hem de fer algun viatge o anar a esquiar, ah, i sortir a sopar a fora. Gastar, sense contenció.
I tots hi caiem de quatre grapes i oblidem que l’esperit de la veritable festa rau en la senzillesa, en la proximitat, en el retrobament, en el respecte i en una generositat que podem manifestar amb unes paraules o la invitació a un àpat casolà. Costa tan poc fer quatre ratlles per a cada persona… però ni temps tenim per això que, ara, la moda consisteix a penjar una fotografia a la xarxa social per excel·lència i etiquetar-hi tot déu (que em perdonin els creients, però l’expressió s’addiu més que mai amb les dates). Tan impersonal i tan simple com això!
Si algú encara no es troba immers en aquesta tendència, l’esperono a reviure el Nadal, aquella festa en que algú cantava una cançó i un altre recitava un poema o un passatge bonic d’un llibre, i mentre un cuinava, l’altre duia les postres, la festa en què un detall i una trucada eren el millor dels regals, i la fastuositat en quedava al marge. Potser encara hi som a temps. O potser el temps ja ha agafat les regnes…
Aleix Cabrera 